Darrere dels èxits hi ha massa sovint una realitat molt menys visible: artistes que encadenen projectes sense estabilitat, companyies que viuen pendents de la pròxima subvenció, petites empreses que dediquen més temps a justificar formularis oficials que a crear, professionals que sostenen el sistema a base de vocació, entusiasme i una extraordinària capacitat de resistència davant l’adversitat.

És la gran contradicció de la cultura catalana. Molt forta en creativitat, però extraordinàriament fràgil en les seves estructures del dia a dia. L’últim Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) dibuixa aquest paisatge complex. Un ecosistema cultural ple de talent i energia, però travessat per problemes que fa massa anys que es repeteixen: precarietat, desigualtats territorials, burocràcia excessiva, dificultats de finançament, governança millorable, retrocés de l’ús social del català en els entorns digitals i una revolució tecnològica que avança molt més ràpid que les polítiques públiques.

És un diagnòstic que va molt més enllà de les xifres. Perquè quan un sistema cultural necessita herois quotidians per continuar funcionant, probablement el problema no són les persones. És el sistema. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, Pere Ortín, el nostre director, parla amb Margarida Troguet, presidenta del CoNCA, per mirar d’entendre com podem passar d’una cultura construïda sobre la resistència a una cultura sostinguda per unes estructures més justes, més simples i més sostenibles.

Quan un sistema cultural necessita herois quotidians per continuar funcionant, probablement el problema no són les persones. És el sistema.

La conversa parteix d’una pregunta aparentment senzilla, però decisiva: quin és avui el principal problema de la cultura catalana? Fan falta més recursos? Una millor distribució? Menys burocràcia? Més confiança? O potser ens manca, sobretot, una mirada compartida sobre quin paper ha de tenir la cultura en el país que volem construir?

Durant molts anys el debat s’ha concentrat gairebé exclusivament en el pressupost. El famós 2% destinat a cultura ha esdevingut una reivindicació recurrent i legítima. Però potser ha arribat el moment de formular una pregunta diferent. No només quants diners hi destinem, sinó com hi arriben, qui en queda fora, quins territoris continuen invisibilitzats i quin impacte real tenen aquests recursos sobre el conjunt del sistema cultural. Perquè la cultura no només necessita més inversió. Necessita que aquesta inversió sigui intel·ligent, estable i capaç de generar futur.

També hi ha un altre gran debat que travessa tota la conversa: la burocràcia. Pocs sectors conviuen amb tants formularis, justificacions, convocatòries, portals digitals i terminis administratius. Per a molts creadors i petites empreses culturals, la paperassa ha deixat de ser una obligació secundària per convertir-se en un maldecap constant, una part central de la seva feina amb massa hores dedicades a demostrar que treballen i massa poques per poder crear. I hem de dir-ho clar: quan l’administració (totes!) acaba exigint més capacitat administrativa que no pas capacitat artística, alguna cosa no funciona.

I, mentrestant, el món continua accelerant-se. La intel·ligència artificial ja ha deixat de ser una hipòtesi de futur. És una realitat que està modificant la manera com escrivim, produïm, traduïm, il·lustrem, cantem, investiguem o accedim al coneixement. La pregunta ja no és si l’IA transformarà la cultura sino en quines condicions ho farà. Pot convertir-se en una eina extraordinària per democratitzar l’accés al patrimoni i facilitar nous processos creatius. Però també pot reforçar la dependència de grans plataformes, invisibilitzar les llengües minoritzades, utilitzar obres sense consentiment o concentrar encara més el poder cultural en molt poques empreses globals.

El debat sobre la IA és també un debat sobre sobirania cultural. Què significa protegir una llengua com el català quan bona part del coneixement circula a través d’algoritmes que no pensen, no indexen ni aprenen en català? Com garantim que la nostra cultura existeixi també en els entorns digitals on les noves generacions passen una part important de la seva vida? La política lingüística del futur no es jugarà només a les escoles o als mitjans públics. També es decidirà en les metadades, en els motors de cerca, en els videojocs, en els assistents d’intel·ligència artificial i en les plataformes que determinen què és visible i què queda enterrat sota milions de resultats.

L'entrada Cultura catalana: deixar de sobreviure per començar a viure?  ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Avui, com sempre, l’habitatge és política i economia, però també desigualtat, migració, urbanisme, feina i drets. La crisi climàtica és ciència i ecologia, però també salut pública, política alimentària i justícia global. Les migracions no són cap invasió, però tampoc una simple secció periodística. Els feminismes, tampoc. Els moviments migratoris i les polítiques feministes travessen la societat sencera: són realitats, drets i necessitats que ens obliguen a mirar el món d’una altra manera.

La manera com ordenem la informació

Internet ens ha acostumat a acumular de tot, menús, submenús, categories, comunitats, etiquetes, bàners, publicitat, alertes, notificacions. Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què teníem botonets per «llegir més tard» articles que mai no trobàvem temps per llegir. Sempre més i més contingut. Més velocitat. Més soroll. I sempre falta la mateixa pregunta: més, per a què?

La manera com ordenem la informació revela inevitablement la manera com pensem el món. No és només un problema conceptual. És un assumpte ideològic amb una nova arquitectura que us proposem pensar. Drets, Feminismes, Diversitats, Habitar, Cultures i Opinions, amb una aposta molt especial per un nou canal audiovisual, el Catalunya Plural TV.

No són simplement carpetes noves. Són una declaració editorial. Volem ordenar el que fem a partir de les grans transformacions que travessen les nostres vides per convertir-nos en un mitjà d’idees.

Un mitjà d’idees

Sabem que vivim sotmesos a una economia de l’atenció que necessita que cada cinc minuts alguna cosa sigui «urgent», «nova», «escandalosa» o «imprescindible». Tot competeix contra tot. I potser una de les formes més interessants de resistència —periodística i social— consisteix avui a dir: espera.

Connectem coses que sempre ens han explicat per separat. En un ecosistema que ens demana produir cada vegada més, nosaltres voldríem aconseguir una cosa aparentment més modesta, que cada peça signifiqui una mica més.

Diversos llenguatges, una mateixa mirada

Però aquesta transformació tampoc no pot limitar-se al text digital. El periodisme es llegeix, es mira, s’escolta, es comparteix i es conversa. Per això Catalunya Plural TV no és un afegit audiovisual al diari. Forma part central del mateix canvi conceptual en profunditat.

Text quan necessitem llegir. Vídeo quan necessitem mirar als ulls les diverses realitats que ens envolten. Fotografia quan necessitem observar. Farem servir les xarxes —aquestes dites socials— perquè ens descobreixin i per poder conversar d’altra manera. Una newsletter per tornar-nos a trobar. I a WhatsApp per experimentar amb una relació més directa amb la comunitat, molt més enllà del web i del correu electrònic, cada dia més en desús. Volem construir un mitjà d’idees amb molts llenguatges diversos i complementaris.

La tecnologia que no es veu

Paradoxalment, perquè tot això sembli senzill, al darrere hi ha hagut una transformació tecnològica considerable i profunda. Gràcies a la gran feina de Núria Penin i Mario Trigo, hem migrat Catalunya Plural a un servidor propi més potent, hem renovat eines obsoletes; hem millorat la nostra seguretat i la dels nostres lectors, el consentiment, el SEO i l’accessibilitat; i hem construït el web a partir del que ens diuen les dades sobre les nostres lectores: primer, el mòbil.

Però no hauríeu de notar gairebé res de tot això. La tecnologia funciona bé quan es fa invisible, quan desapareix. Una interfície que s’ha d’explicar és una interfície que no funciona. Un web no ha de semblar ràpid; ha de ser ràpid. Un web no ha de dir-nos que és accessible: ha de deixar-nos entrar amb cura. La tecnologia mai no és el projecte. És la infraestructura que permet que el periodisme circuli.

Catalunya és el lloc. Plural és el moviment

També hem canviat la nostra identitat visual. Volíem reconèixer-nos millor. El nou logotip manté Catalunya ferma i posa Plural en cursiva. M’agrada aquesta petita inclinació. Catalunya és el lloc. Plural és el moviment.

D’aquí neix també el triangle de la nova identitat: una inclinació convertida en símbol geomètric i cartogràfic. Continuem sent vermells i grocs. Continuem sent Catalunya Plural. El desafiament continua ara.

Buscar noves veus. Incorporar generacions i procedències diferents i intentar mirar d’una altra manera les qüestions importants. Connectar Catalunya amb el Mediterrani, Espanya, Europa, Àfrica i el món. Fer que l’anàlisi i l’audiovisual tinguin llenguatge propi. Convertir la newsletter i WhatsApp en espais de conversa. Fer de les xarxes socials alguna cosa més interessant que una màquina de repartir enllaços. I continuar construint més i millor comunitat. Perquè tenir audiència no significa necessàriament tenir comunitat ni impacte. Una audiència passa. Una comunitat torna. I, de vegades —gairebé sempre—, decideix que aquell periodisme mereix existir i vol sostenir-lo amb els seus diners i el seu compromís.

Reparar el vaixell mentre navega

Aquesta transformació té, a més, una particularitat molt poc glamurosa, l’estem fent mentre continuem publicant. Els mitjans independents rarament poden aturar-se mesos, entrar en un laboratori d’innovació i tornar convertits màgicament en una altra cosa. Estem obligats a canviar el motor del barco mentre el vaixell continua navegant.

Amb recursos limitats. Amb poc temps. Amb molts errors, segur. Amb contradiccions, moltes i molt diverses. Amb molta feina grisa, invisible. I amb aquella petita dosi d’inconsciència sense la qual probablement no es transforma mai res a la vida. Serem capaços de construir un periodisme diferent que s’atreveixi a aturar-se, a mirar; a relacionar, a dubtar, a escoltar encara més i millor? 

Catalunya també ha canviat molt i continua canviant cada dia: les seves identitats suposadament immòbils; les seves desigualtats persistents fruit d’unes elits extractives que, «nostrades» o no, són tan egoistes com les de qualsevol altre lloc del món; les seves cultures; els seus barris i carrers; la seva manera d’imaginar-se avui de cara a demà. I nosaltres tenim l’obligació d’intentar estar a l’alçada d’aquesta complexitat renovada.

L'entrada El nou Catalunya Plural arriba amb la Diada ha aparegut primer a Catalunya Plural.

L’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques, els òrgans unitaris que aglutinaven la major part de partits i organitzacions que lluitaven contra el franquisme, van voler impulsar una commemoració de l’Onze de Setembre que superés la clandestinitat en què s’havia hagut de moure fins llavors i que pogués aglutinar el màxim nombre possible de persones. Però el governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán, es va negar a autoritzar una concentració a Barcelona i menys encara al Parc de la Ciutadella per la seva elevada càrrega simbòlica: Felip V, després de la derrota del 1714, hi havia fet construir una fortalesa per controlar la ciutat derrotada i conquerida i el Parlament de Catalunya hi havia tingut la seva seu durant l’etapa republicana; dins l’edifici, l’entrada a l’hemicicle encara estava tapiada. Fou l’advocat i historiador Josep Benet qui va plantejar una alternativa possibilista: fer-ho fora de Barcelona, a Sant Boi de Llobregat. La idea, com no podia ser d’altre manera venint de Benet, tenia un clar contingut de reivindicació històrica perquè a la l’església de Sant Baldiri d’aquella ciutat hi ha la tomba de qui fou un dels defensors de Barcelona el 1714, el conseller en cap Rafael Casanova. Però també jugava amb el valor afegit de convocar l’acte al Baix Llobregat, on les forces democràtiques, molt especialment el PSUC, podien mobilitzar més gent.

Els actes tolerats tingueren lloc a la Plaça Catalunya de Sant Boi: s’hi aplegaren desenes de milers de persones. El PSUC i Comissions Obreres hi aportaren bona part dels assistents però aplicant la seva intel·ligència unitària no es van oposar a que els intervinents fossin Miquel Roca Junyent, proper a Jordi Pujol, Octavi Saltor, provinent de l’antiga Lliga, la dreta catalana històrica, i el nacionalista d’esquerres Jordi Carbonell, que anys després militaria a ERC. Tot i la seva marginació en el moment dels parlaments, imposada o acceptada, el PSUC va assegurar l’èxit de la convocatòria, en la que participaren multitud de persones que havien arribat les darreres dècades de diferents punts de l’Estat espanyol. 

Tot i la seva marginació en el moment dels parlaments, imposada o acceptada, el PSUC va assegurar l’èxit de la convocatòria

Eren els temps en què l’Assemblea de Catalunya defensava els quatre punts que es van concretar en l’eslògan «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia».  Quan ara es parla d’aquells quatre punts els sectors espanyolistes acostumen a oblidar el tercer ( «El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació») i en ambients independentistes no agrada massa recordar el quart punt («La coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica»). La memòria acostuma a ser selectiva.

Sis anys decisius

L’any següent, el juny de 1977, tingueren lloc les eleccions generals que a Catalunya donaren la victòria en vots a PSC i PSUC; al Senat, l’Entesa dels Catalans, candidatura unitària de les esquerres, va escombrar a les quatres circumscripcions, amb Josep Benet com a senador més votat de tot l’Estat espanyol. Després vingué la gran manifestació de la Diada Nacional a Barcelona amb el crit de «Volem l’Estatut». I el retorn del president Tarradellas, amb la paradoxa de ser alhora l’únic acte de ruptura que entroncava amb la legalitat republicana, un fet que les forces catalanistes no sabrien aprofitar en el futur per justificar un tractament diferenciat de Catalunya, i també part d’una operació dissenyada per l’empresari Manuel Ortínez, «davant l’amenaça que representava el triomf de l’esquerra i dels nacionalistes», en paraules de Josep Fontana ( La formació d’una identitat, Eumo, 2014). El desembre de 1978 s’aprovava la Constitució . El març de 1979 se celebraven eleccions generals amb una nova victòria de les esquerres, però amb el socialistes (Nova Entesa) havent abandonat la coalició progressista al Senat; Josep Benet, fidel a la idea originària (Per l’Entesa), fou elegit senador en solitari, tan sols amb el suport del PSUC.  A les eleccions locals de l’abril, el PSC i PSUC aconseguien les principals alcaldies del país i el desembre s’aprovava l’Estatut. El 1980 es convocaven, per fi, les primeres eleccions al Parlament posteriors a l’època republicana.

29 de setembre de 1982: la moció de censura a Jordi Pujol

El resultat de les eleccions del mes de març de 1980 situà en primer lloc la candidatura de Convergència i Unió encapçalada per Jordi Pujol (43 diputats), que arribà a la presidència amb el suport de la UCD d’Adolfo Suárez (18 diputats) i d’ERC (14 diputats).  Existia una clara majoria d’esquerres de 72 diputats, però l’ERC d’Heribert Barrera optà per donar els seus vots a Pujol a canvi de la presidència del Parlament i d’altres concessions mai prou explicades. El PSC de Joan Raventós (33 diputats) i el PSUC encapçalat per Josep Benet (25 diputats) restaren, doncs, a l’oposició. El possible govern progressista va deixar pas al de Jordi Pujol, que es consolidaria i s’allargaria durant vint-i-tres anys que marcarien l’evolució  política i social de Catalunya. No seria fins el 2003 que una altra majoria, en aquest cas de 74 diputats, propiciaria un govern d’esquerres, després que l’ERC de Carod Rovira trenqués temporalment amb Convergència. 

Un any i mig després de les eleccions del març de 1980 ja es veia quines eren les prioritats del  govern de Pujol. Per això el PSUC va presentar una moció de censura que proposava Josep Benet com a president. L’operació, ideada per l’intel·ligent secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, pretenia revitalitzar un PSUC malferit per la recent escissió prosoviètica però també reforçar la imatge d’una possible majoria alternativa d’esquerres posant al PSC, que no va gosar a presentar la seva moció de censura, i a ERC, que donava suport a Pujol al costat dels centristes de la UCD, davant les seves responsabilitats. Era evident que la moció no disposava dels vots necessaris per triomfar però volia ser un toc d’atenció a Pujol i un recordatori a PSC i ERC.

Un any i mig després de les eleccions del març de 1980 ja es veia quines eren les prioritats del  govern de Pujol. Per això el PSUC va presentar una moció de censura que proposava Josep Benet com a president.

El 29 de setembre de 1982, sis anys després que Josep Benet hagués proposat celebrar l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi, el polític, que havia encapçalat la llista del PSUC com a independent, provocava un terratrèmol dins el món del nacionalisme, exposant al Parlament el seu programa de govern destinat a substituir Pujol.   

«Josep, què fas amb aquesta gent?»

Benet era un referent molt respectat per moltes persones catalanistes, incloent-hi el mateix president. Això pot ajudar a entendre l’anècdota explicada per l’historiador Andreu Mayayo a la seva introducció a  Josep Benet: La moció de censura a Jordi Pujol (1982) (Fundació Nous Horitzons, 2008), que va tenir lloc el 22 d’abril de 1980 durant el debat d’investidura de Pujol: «En un descans de la sessió solemne es van creuar a l’escala principal Jordi Pujol i Josep Benet. El primer pujava embolcallat per diputats de CiU i el segon baixava acompanyat d’Antoni Gutiérrez Díaz i d’altres diputats del PSUC. Es van fitar als ulls sense saludar-se. Quan Pujol estava dos graons per sobre de Benet, es va aturar, va girar el cap i va exclamar: «Josep, què fas amb aquesta gent?»». El llibre de Jordi Amat Com una Pàtria. Vida de Josep Benet (Edicions 62, 2017), que també recull aquest episodi, ajuda a situar les complexes relacions entre Pujol i Benet. Joaquim Nadal (L’Avenç, 2017) considera que «aquell dia Josep Benet culminava la seva tasca de refundació del catalanisme polític i tancava el cercle que el duia dels seus anys d’escolà a Montserrat a liderar una opció tranversal i interclassista, d’esquerres».      

Benet, per trajectòria i ideologia, podia semblar més proper a Pujol o al líder socialista Joan Raventós que als comunistes, per molt eurocomunistes  que fossin. Amat explica que Raventós no entenia per què Benet es presentava amb el PSUC i no amb el PSC; el dirigent comunista Gregorio López Raimundo li aclarí: «Benet és ideològicament molt més a prop vostre. Això sí, és més amic nostre».  Que el 1982 Benet, després d’encapçalar la candidatura del PSUC, s’atrevís a censurar Pujol i a oferir un programa i un govern alternatius encara va sacsejar més l’estreta i complicada relació entre Pujol i Benet, tot i que aquesta no es va acabar de trencar mai, tal com es demostraria anys després. 

Una altra política nacional i social era possible: lliçons per al present 

Aquella moció de censura sense possibilitat d’èxit va deixar, però, un contingut programàtic que hagués pogut portar a una Catalunya diferent i que, encara avui, quaranta-quatre anys després, ens mostra línies d’actuació interessants. 

Benet, conscient que la moció naixia mancada de suports, va recordar als socialistes un dels objectius de l’acció: «Els que diuen no a aquest Govern minoritari i monocolor, aquest Govern conservador, per què no han presentat una altra alternativa de Govern, com la Llei els autoritza a fer-ho?».

Tot seguit, Benet desglossaria el seu programa de govern amb frases contundents, que encara avui haurien de ressonar a l’hemicicle del Parlament : «Es torna a caure en un error greu, ja comés en el passat: idealitzar Catalunya i la seva història, servir una Catalunya mítica, idealitzada, mentre s’oblida la Catalunya real, la Catalunya de la realitat de la seva història». I ho deia recordant  converses mantingudes entre Pujol, Jaume Vicens Vives i ell mateix.

Benet desglossaria el seu programa de govern amb frases contundents, que encara avui haurien de ressonar a l’hemicicle del Parlament

«Un dels punts fonamentals i més essencials del programa de govern que tinc l’honor de presentar a la Cambra és aquest: fer de la població de Catalunya un sol poble, amb la col·laboració de totes les persones que viuen en aquesta terra, sigui quin sigui llur lloc de naixença, respectant els drets de totes elles.» Una afirmació que convé recordar en l’actualitat, quan sectors independentistes conservadors propers a Aliança Catalana, agrupats a l’entorn de la històrica Revista de Catalunya, qüestionen que Catalunya sigui un sol poble i, encara pitjor, no volen que ho sigui: prefereixen ser una minoria pura que una majoria plural; tot el contrari que Benet.

Benet reclama «la priorització i reorientació de l’acció de la Generalitat en la lluita  contra l’atur», en línia amb la defensa que fa el PSUC dels drets de la classe treballadora. I proposa «una política laboral radicalment distinta a la de la CEOE i del Foment del Treball Nacional». Esmentar-ho avui és més que oportú quan la diputada de Junts, Míriam Nogueras, s’ha convertit en la veu de les patronals catalana i espanyola al Congrés. També aposta, amb visió de futur, per les energies renovables. I exigeix a Pujol que reclami i exerceixi les competències en matèria de seguretat i policia establertes a  l’Estatut, plantejant «la creació d’un l’Institut de Seguretat de Catalunya, del qual dependria l’Escola de Policia, en la qual rebrien formació, en seccions distintes, la policia autònoma i les policies municipals», una institució que no naixeria fins vint-i-cinc anys després, quan el govern catalanista i d’esquerres la va crear l’any 2007, essent conseller d’Interior Joan Saura, hereu polític de Benet.

La cultura era essencial en el model de país de Josep Benet. Per això, inspirant-se «en l’exemple de Prat de la Riba, recordant els projectes i les realitzacions de la Generalitat republicana, i tenint sempre en compte les opinions expressades per les institucions  i les persones que treballen em el camp de la cultura»  es comprometia a presentar un projecte global de Política Cultural, multiplicant per tres el pressupost que es dedicava a aquest tema, preocupant-se alhora per l’alta cultura i per la promoció de la major participació popular en les activitats culturals.

Un dels temes fonamentals del discurs de Benet és «la recatalanització del nostre país, amb la recuperació plena de la seva identitat nacional». I per això propugna «l’obra contínua de normalització lingüística» que, «perquè sigui eficaç», ha de ser «paral·lela al foment de la convivència» entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Una aposta per la normalització lingüística que els governs de Junts i ERC del període 2010-2024 van oblidar, deixant cada any sense plaça milers de sol·licitants de classes de català al Consorci de Normalització Lingüística .

Un altre dels grans instruments del redreçament de Catalunya és per a Benet «l’ensenyament», que «ha de merèixer la més extraordinària atenció de qualsevol govern català»: un toc atenció des del passat a l’actual govern del PSC.

I Benet adverteix que «el fàcil recurs sovintejat al Tribunal Constitucional es converteix en una manipulació moltes vegades de la Constitució, per tal d’aconseguir una paralització directa de l’acció legislativa dels representants del poble de Catalunya». Les prediccions de Benet es farien realitat dissortadament en la senténcia del 2010 sobre l’Estatut de 2006 i en l’habitual discussió competencial amb els diversos governs centrals.

Sempre he pensat que la nostàlgia és mala consellera; no es tracta d’enyorar altres temps. Però mirar al passat ens pot ajudar a actuar avui amb més intel·ligència.  Sobretot, si ho fem de la mà de Josep Benet.

L'entrada Josep Benet: de l’Onze de setembre de 1976 al 29 de setembre de 1982 ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Aquell grupuscle s’anomenava Els Intransigents de Catalunya, i la seva secretària i redactora de la majoria dels textos era Sílvia Orriols ^2, actual batllessa de Ripoll —el municipi més gran d’Espanya en mans de la ultradreta—, diputada al Parlament i a qui els sondejos situen com a primera força política a Girona i Lleida, on duplica la mitjana d’intenció de vot de VOX a la resta de l’Estat.

Què ha passat en els darrers 14 anys perquè uns plantejaments que en aquell moment sonaven a deliris marginals —dubto molt que venguessin cap de les 150 còpies que van editar d’aquella publicació— actualment tinguin una acceptació tan gran en un sector molt destacat de l’electorat?

Als inicis, el Procés mantenia un discurs oficial —almenys de cara a la galeria— d’integració, diversitat i antiracisme. El moviment independentista insistia en la idea que Espanya —llavors governada pel PP amb majoria absoluta— era un estat feixista irreformable i que la millor manera d’aconseguir una ruptura, com la que demanava el 15M davant la crisi econòmica, era la secessió.

Què ha passat en els darrers 14 anys perquè uns plantejaments que en aquell moment sonaven a deliris marginals actualment tinguin una acceptació tan gran en un sector molt destacat de l’electorat?

El 2013 es va crear la plataforma Súmate, la qual, amb cert paternalisme i condescendència, tractava d’evangelitzar la població castellanoparlant en la bona nova del sobiranisme. Situaven alguns d’ells en llocs destacats de les llistes de les formacions sobiranistes, com volent insinuar que, si la classe obrera d’origen migrat assumia com a propi el discurs nacionalista, potser ells també podrien aspirar a escalar dins la política catalana.

El 2017, l’ANC animava a participar en la manifestació convocada pel col·lectiu «Casa nostra, casa vostra» per acollir refugiats sirians. Fins i tot el febrer de 2018, JxC es manifestava davant el CIE de la Zona Franca per demanar-ne el tancament.

Però mentre això succeïa, paral·lelament es començaven a detectar senyals preocupants que alguna cosa es coïa a les bases més hiperventilades del nacionalisme català.

Un any abans d’aquell 2012, a les eleccions municipals de 2011, ja havia saltat una alarma amb la irrupció de la primera candidatura ultradretana catalana (Plataforma per Catalunya – PxC), la qual va aconseguir 67 regidors i 65.905 vots (el 2,3% del total a Catalunya). Si bé aquella formació no era en absolut independentista, és obvi que una bona part dels seus electors sí que ho eren, atès que a l’Ajuntament de Vic —ciutat amb un electorat molt catalanista— PxC va assolir la fita de 5 regidors i el 19,84% del vot, esdevenint la segona força política. Aquell partit es va acabar dissolent gràcies a la pressió antifeixista i a les seves disputes internes, però el seu líder, Josep Anglada, encara continua sent regidor a Vic avui dia.

Durant tot el cicle del Procés, en nombroses ocasions, diversos membres de l’executiu català van mantenir trobades oficials amb representants de la dreta radical europea. La més destacada va ser la reunió del 2014 al Palau de la Generalitat d’Artur Mas amb Roberto Maroni, president de la regió de la Llombardia i dirigent de la Lliga Nord. També Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, va visitar el 2016 el Parlament de Finlàndia convidat per Simon Elo, del partit ultra Veritables Finlandesos. Entre les delegacions internacionals que van seguir l’1 d’Octubre hi van assistir representants de la ultradreta europea; la presència d’eurodiputats d’aquests corrents, com Mario Borghezio (Lega Nord), va ser oficialment desautoritzada pel Parlament Europeu ^3. També cal destacar que el president Puigdemont, un cop a l’exili, no ha deixat de mantenir contactes amb integrants de grups nacionalistes i d’ultradreta: Tom Van Grieken (Vlaams Belang, 31 d’octubre de 2017), Theo Francken (N-VA, novembre de 2017), Jan Jambon (N-VA, novembre de 2017 – 2019), Bernd Lucke (AfD / LUCK, abril de 2018) o Roberto Ciambetti (Lega, 21 d’octubre de 2021).

El 2016 es donava a conèixer el manifest del Grup Koinè, «Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent», on es demanava expulsar la llengua castellana de l’administració pública d’un futur estat català. El més greu, però, era que el text es feia ressò d’una teoria de la conspiració ultranacionalista en afirmar que el franquisme «va utilitzar la immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística». Ja vaig exposar en un article d’aquest mateix diari ^4 que és rotundament fals que Franco tingués la menor intenció de fomentar cap mena de flux migratori cap a Catalunya, així com el fet que va tractar d’impedir-lo per tots els mitjans de què el règim disposava. Tot i que la proclama no la va signar cap partit, sí que hi van donar suport a títol individual destacades personalitats com Blanca Serra (CUP), Víctor Terradellas (CDC) o Josep-Maria Terricabres (ERC).

El punt de no retorn, des del meu punt de vista, va ser la investidura com a president de la Generalitat de Quim Torra, un personatge que ja el 2013 havia participat en un homenatge als Germans Badia —repressors de sindicalistes als anys trenta— organitzat pel partit d’ultradreta Unitat Nacional Catalana (UNC) i on van intervenir històrics dels Boixos Nois ^5. El més polèmic, però, eren les seves opinions escrites en diversos articles i piulades, on regurgitava un discurs d’odi contra «els espanyols» —entesos com la classe obrera castellanoparlant—, als quals es referia com a «bèsties amb forma humana, carronyaires, escurçons i hienes». En altres textos lloava Heribert Barrera, expresident del Parlament que va afirmar que els negres tenien menys coeficient intel·lectual que els blancs, o criminalitzava gitanos i persones negres, als quals culpava de la delinqüència de Barcelona ^6. SOS Racisme va titllar aquesta oratòria de «perillosa, irresponsable, inacceptable i basada en prejudicis» ^7.

La CUP i ERC mai van donar una explicació satisfactòria de per què havien investit una persona d’un perfil tan fonamentalista, i es van limitar a assenyalar i assetjar a les xarxes socials les poques veus progressistes que ho vam criticar. En el seu relat maniqueu, l’extremisme de dretes o la xenofòbia eren quelcom estrictament espanyolista; en aquells temps encara eren incapaços de detectar el feixisme si es posava una barretina.

En el seu relat maniqueu, l’extremisme de dretes o la xenofòbia eren quelcom estrictament espanyolista; en aquells temps encara eren incapaços de detectar el feixisme si es posava una barretina

Precisament, parlant de campanyes de linxament a la xarxa, quan Sílvia Orriols em va assenyalar fa poc a X (antic Twitter), publicant el meu nom i foto per tal que centenars d’usuaris m’insultessin i amenacessin, no em va venir de nou. Aquest tipus de caceres de bruixes i heretges són una tradició fortament arrelada al processisme que, per desgràcia, pateixo de manera periòdica des del 2015. Fins i tot he arribat a tenir comptes paròdia dedicats en exclusiva a assetjar-me i, sense anar gaire lluny, aquest estiu un exregidor de JxC a Manresa va publicar el lloc on la meva família i jo estàvem passant les vacances. Val la pena recordar que soc un simple treballador precari que mai ha cobrat ni un cèntim de la política ni de cap institució pública. Sens dubte les xarxes socials, en mans de grans corporacions aliades a la ultradreta americana, han contribuït enormement a la polarització social, la divulgació de notícies falses, la propagació de discursos d’odi o la creació d’exèrcits de bots que poden condicionar en bona part l’opinió pública.

Per entendre l’auge d’Aliança Catalana no podem obviar el paper dels mitjans de comunicació nacionalistes en la difusió de la seva proclama d’odi, molt especialment la cadena de televisió 8TV ^8. Des del març de 2021, aquesta emissora va ser venuda pel Grup Godó a l’empresari italià Nicola Pedrazzoli i al seu soci Borja García Nieto, membre de l’alta burgesia catalana i del Círculo Ecuestre, amb la finalitat explícita de crear una «Intereconomía Independentista». 8TV va convertir Orriols, que llavors era una simple regidora a l’oposició d’un municipi de 10.000 habitants, en la seva tertuliana estrella i convidada habitual en els programes de debat CatOpina i El fax de 8TV, llavors presentat per Eduard Pujol, exdiputat al Parlament i actualment senador per JxC.

També cal esmentar la progressiva normalització amb la qual membres d’AC han participat en actes i activitats de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Molt polèmica va ser la participació d’integrants d’Aliança en un debat a Sabadell el 2024, el qual finalment va acabar cancel·lat per ordre del Secretariat Nacional. Així i tot, Sílvia Orriols, ja com a coneguda dirigent ultradretana, ha participat sense cap problema a les manifestacions de l’ANC per la Diada de 2023, 2024 i 2025. El president de l’ANC, Lluís Llach, tot i que va manifestar la seva distància ideològica amb Orriols, li va donar la benvinguda a l’acte ^9.

És necessari posar en evidència el viratge radical en el discurs sobre la immigració de JxC i ERC. Molt lluny queda el «Volem acollir» de quan el Govern Puigdemont es va oferir per rebre 4.500 refugiats sirians. Davant la recent crisi migratòria a Ceuta, Míriam Nogueras (JxC) ha amenaçat de no donar suport a cap mesura del Govern central si arribaven a Catalunya menors no acompanyats, i Oriol Junqueras (ERC) ha advertit que Catalunya no pot acollir infinitament. D’aquesta manera es dona centralitat i es normalitza el discurs xenòfob, atorgant legitimitat al relat d’odi de la ultradreta, amb qui els partits democràtics mai podran rivalitzar en radicalitat ni en la duresa de les seves mesures.

És necessari posar en evidència el viratge radical en el discurs sobre la immigració de JxC i ERC

Finalment cal fer menció del context: a començaments de la dècada de 2020 ens trobem que la fi del Procés coincideix en el temps amb l’auge d’una nova onada d’extrema dreta populista a escala mundial, amb un discurs xenòfob i molt especialment islamòfob. En el mateix moment que Trump retorna al poder i sorgeixen nous lideratges d’extrema dreta femenins com Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya, veiem com els partits que van liderar el Procés continuen encallats amb les mateixes figures (Puigdemont i Junqueras), incapaços de donar resposta a la frustració de les seves pròpies bases quan es pregunten per què no es va aconseguir absolutament res després de l’1-O, per no esmentar la impossibilitat de generar un nou full de ruta verosímil de cara a una futura República Catalana 

És aquí quan treu el cap Orriols, algú que en els seus primers articles ja confessava que mai ha cregut en una via democràtica cap a la independència ^10 i el projecte de la qual passa per abocar-nos a una confrontació ètnica que acabi amb el consens de la «Catalunya, un sol poble» i el reconeixement dels «altres catalans» de Candel. Per aconseguir un Estat, ella creu que primer cal purificar la Nació i eliminar els «no-catalans» que resideixen al territori ^11.

En conclusió, Aliança Catalana és el fill bastard no desitjat del Procés, el qual apareix al final del llarg camí que recorre l’independentisme des d’un catalanisme democràtic, il·lustrat i integrador fins al sorgiment d’un etnicisme populista, identitari i excloent, molt més preocupat pels suposats perills que comporta la immigració que per il·lusionar la població amb l’arribada imminent d’un nou estat.

Celebro que recentment tant la CUP com ERC i JxC hagin entès —per fi!— el perill que suposa Aliança Catalana, i que les seves declaracions deixin de minimitzar l’amenaça del feixisme independentista i facin actes i manifestacions per confrontar-lo. És la seva responsabilitat, doncs Sílvia Orriols és el Frankenstein fruit dels seus experiments nacionalpopulistes fallits durant una dècada; la criatura que ha pres vida pròpia i ara amenaça els seus creadors. Ara bé, mentre no hi hagi una profunda autocrítica dels errors del processisme que han dut a l’èxit d’Aliança i se segeixi pensant que tot és fruit d’una conjuntura internacional passatgera, de poc serviran les mobilitzacions. I en algun moment els partits nacionalistes democràtics hauran de resoldre el dilema de si prefereixen aliar-se amb l’esquerra no nacionalista per barrar el pas al feixisme o si prefereixen reeditar fronts nacionals per la independència, aquest cop donant-hi cabuda, o qui sap si el lideratge, a Orriols.

Notes al peu

1: Tot i que Sílvia Orriols ha tractat d’esborrar qualsevol rastre d’aquells butlletins, se’n poden llegir còpies dels articles als arxius d’internet a Wayback Machine. 

2: Reportatge sobre els orígens de Sílvia Orriols a El Crític.

3: Per a la desautorització de l’Eurocambra sobre l’eurodiputat italià Mario Borghezio (Lega Nord), vegeu la nota de premsa del Parlament Europeu a La Vanguardia (05/10/2017).

4: «Desmuntant el mite dels colons franquistes» a Catalunya Plural. 

5: Radiografia d’un homenatge dretà als germans Badia

6: «Els 18 articles més polèmics del nou president Quim Torra» a El Crític. 

7: Posicionament sobre la polèmica entorn el Sr. Joaquim Torra a SOS Racisme.

8: L’efecte Orriols: Com els mitjans han blanquejat l’extrema dreta

9: El món a RAC1: «Lluís Llach sobre Aliança Catalana»

10: «La consulta de la vergonya» al blog dels Intrensigents de Catalunya

11:«La tàctica de la immigració» al blog dels Intrensigents de Catalunya

L'entrada Aliança Catalana, el fill bastard del Procés ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Potser mai no havíem acumulat tnata informació, tant coneixement. I, paradoxalment, potser mai no havia estat tan fràgil. En aquesta nova conversa de Catalunya Plural, el nostre director, Pere Ortín, parlem amb Marc Hernández Güell, tecnòleg i director de La Tempesta, per abordar un debat que sovint queda eclipsat per l’entusiasme tecnològic, però que serà decisiu per entendre el futur de la cultura, els museus, els arxius i, en definitiva, de la nostra intel.ligència i també la nostra memòria col·lectiva.

Durant molts anys hem identificat la transformació digital amb la digitalització. Escanejar documents, penjar col·leccions a internet o crear noves plataformes semblava suficient. Però avui aquesta idea ja ha quedat petita. Ara toca preguntar-se, com fa el Marc Hernández amb el seu equip,  només com digitalitzem el patrimoni, sinó com el fem viu, accessible i rellevant en una època dominada per les dades, els algoritmes i la intel·ligència artificial.

Què passa quan els responsables dels arxius i dels museus es troben amb els tecnòlegs? Parlen el mateix idioma? Comparteixen les mateixes prioritats? Les institucions culturals continuen entenent el món digital com un simple aparador o ja han assumit que és una transformació profunda de la seva manera de treballar i de relacionar-se amb la ciutadania?

Són preguntes que van molt més enllà de la tecnologia. Parlen de cultura, de democràcia i també, sobre tot, de poder. Perquè la irrupció de la intel·ligència artificial no només canviarà la manera com busquem informació. També modificarà la forma com descobrim una obra d’art, consultem un arxiu històric o interpretem el nostre patrimoni. Pot convertir milions de documents invisibles en coneixement accessible. Però també pot amplificar biaixos, consolidar monopolis tecnològics o deixar en mans d’algoritmes decisions que fins ara consideràvem responsabilitat de les institucions públiques.

La conversa amb Marc Hernández Güell ens convida precisament a pensar aquest punt d’inflexió. Sense tecnofòbia, però també sense ingenuïtat. Perquè darrere de cada avenç tecnològic sempre hi ha preguntes polítiques, socials i ètiques que no podem deixar exclusivament en mans dels enginyers o de les grans corporacions digitals.

També hi ha un altre debat que travessa tota la conversa: el del coneixement obert. En una època en què les dades s’han convertit en el nou petroli, quin sentit té privatitzar el patrimoni cultural? Qui hauria de controlar les enormes quantitats d’informació que generen museus, biblioteques i arxius? Quins límits no hauríem de traspassar si volem que la tecnologia continuï estant al servei del bé comú?

Aquestes preguntes afecten la cultura, però també l’educació, la salut, la ciència i el conjunt dels serveis públics. Per això la conversa acaba transcendint els museus per convertir-se en una reflexió molt més àmplia sobre quin model de societat estem construint. D’aquí a cinquanta anys, quan una nova generació intenti entendre qui érem, què trobarà? Un relat ric, plural i crític? O una memòria filtrada pels interessos comercials d’un grapat de plataformes globals? Què hauríem d’estar preservant avui perquè el futur no hereti una història incompleta, esbiaixada o profundament injusta?

Durant segles, les societats han lluitat per decidir qui escrivia la història. Avui la pregunta és una altra: qui escriurà la memòria quan ja no siguin les persones, sinó els algoritmes, els qui ordenin el coneixement del món? La resposta no és tecnològica. És política, cultural i democràtica. Per això aquesta conversa no va només de museus, arxius o intel·ligència artificial. Va del dret col·lectiu a recordar sense que ningú decideixi per nosaltres què mereix continuar existint i què pot ser esborrat per sempre.

L'entrada Com es llegirà un PDF d’aquí a cent anys?
 ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Des de Adan i Eva, els tabús han funcionat com a mecanismes de control social, religiós i de supervivència, delimitant allò que una comunitat podia actuar, fer i fins i tot pensar al posar prohibicions i marcar perills. Per controlar hi havien diverses opcions: el diable, el nom de deu, la blasfèmia, el sexe, la mort, la puresa… Però no és, per tant, un tabú en el sentit tradicional d’allò que no es pot mencionar. 

Òbviament els tabús han anat evolucionant i variant segons l’època i cultura i han passat del càstig màgic o diví (malalties, catàstrofes o la mort) a un càstig en l’àmbit social o psicològic. Avui en dia, la transgressió del tabú es castiga més aviat amb l’aïllament social, la pèrdua de reputació o el silenci mediàtic.

En aquest context, la societat reconeix la existència del canvi climàtic però també els responsables polítics, econòmics i socials l’han convertit en el nou tabú del segle XXI malgrat que l’evidència científica és aclaparadora. Reconèixer el canvi climàtic i les seves implicacions reals obliga a qüestionar el dogma del creixement econòmic infinit i l’estil de vida global heretat del segle XX. Conseqüentment s’han activat mecanismes de negació, paràlisi o desviament d’atenció per evitar la conversa incòmoda sobre les transformacions sistèmiques obligatòries.

Reconèixer el canvi climàtic i les seves implicacions reals obliga a qüestionar el dogma del creixement econòmic infinit i l’estil de vida global heretat del segle XX

A diferència dels tabús tradicionals, la crisi climàtica no s’amaga sota la catifa: és a tot arreu però s’aborda sovint des de la superficialitat. S’assumeix un discurs institucional formal però molt tou que maquilla la realitat i que realment retarda i retarda la implementació de les reduccions d’emissions de gasos hivernacle necessàries i reconegudes essencials per realment combatre al canvi climàtic. 

Ni els governs ni els mercats financers es veuen preparats per digerir obertament la lluita contra el canvi climàtic, la qual cosa implicaria pèrdues econòmiques immediates i canvis dràstics de consum a curt termini. Per ells, resulta més utilitzable ondejar la bandera del tabú del canvi que no pas dur a terme els canvis per una transició energètica. Com a botó una mostra. Els mitjans de comunicació actuals tracten el canvi climàtic oscil·lant entre la morbositat pels potencials desastres i la total dilució del problema, evitant gairebé sempre qüestionar les causes econòmiques estructurals lligades al ús dels combustibles fòssils. Tot i que el tema té més presència que mai, el resultat del tractament que s’aplica a aquestes noticies desactiva qualsevol mobilització ciutadana a través de narratives específiques. 

Quan s’analitza el pes o temps dedicat a cada noticia es troba una falsa equidistància al no haver donat freqüentment el mateix pes a la comunitat científica que a lobbistes, negacionistes o els «sí però així no». Sembla haver-hi un fals equilibri periodístic i molt freqüentment es legitimen discursos sense base científica que son presentats sense cap rigor com realitats verídiques. S’acaba generant a la societat paràlisi per por o per fatiga informativa.

Per què la crisi climàtica funciona com un tabú? 

Hi ha en joc el major dels interessos econòmics, l’energia. La crisis climàtica posa en dubte la pròpia estructura del sistema, el propi cor del capitalisme fòssil (petroli, gas, carbó…) i del model nuclear (urani) que proposa la idea d’un progrés infinit. 

Qüestionar aquest model dona lloc a generar ansietat profunda davant de la realitat i s’ha preferit segrestar el debat científic per deixar aquesta temàtica com a part d’un debat que formarà part de la narrativa ideològica i que l’emergència climàtica acabi essent considerada com una arma de confrontació política electoral. 

Aquesta simplificació acaba desviant la lluita contra el canvi climàtic a accions menors centrades en la biodiversitat, en recopilar dades, en simulacions, en lloc de realment abordar el reemplaçament de les fonts d’energia fòssils per fonts renovables i planificar un nou escenari energètic. Abans, tot era atribuïble sense cap mes anàlisis al diable, i ara tot és atribuïble al canvi climàtic i l’elusió del debat evita entrar en l’anàlisi i en les solucions i actuacions racionals. Clarament sembla un tema tabú parlar del què caldria fer.

S’evita el debat incòmode sobre els límits del creixement i els nous models energètics i conseqüentment els nous models de la economia i de l’escenari energètic. En una societat molt condicionada, en la pràctica, pels interessos de les grans corporacions energètiques es mantén l’estatus quo econòmic actual sense canvis i sense reducció en les tendències del consum. Es pot ser crític, però la por a la «catàstrofe» paralitza moltes decisions de transformació.

S’evita el debat incòmode sobre els límits del creixement i els nous models energètics i conseqüentment els nous models de la economia i de l’escenari energètic 

El fet de ser un tabú fa que s’alleugi la pressió sobre les polítiques publiques i a igual que contra l’obra del diable es confiava amb l’ajut de la divinitat, mentre l’estructura eclesiàstica continuava actuant, aquí es fa creure que no cal preocupar-se perquè la tecnologia ho resoldrà tot màgicament mentre les grans corporacions energètiques , sense corregir el seu model, continuen endavant.

Conclusió 

El tractament del canvi climàtic i l’elusió del debat operant com un tema tabú sobre les transformacions necessàries genera en la societat un fenomen de «saturació sense comprensió». Tothom sap que el problema existeix i és greu, però cada individu es sent impotent, confós o desconnectat davant la manca d’anàlisis estructurals i solucions col·lectives viables amb planificació i definició d’infraestructures per part de l’administració i responsables del govern.

Cal reclamar una actuació seriosa. Cal també reclamar un posicionament dels mitjans  de comunicació per escoltar a tothom, sense confondre pluralitat amb equidistància, i demanar que contribueixin a formació i informació sobre la realitat científica evitant la situació actual dins d’una esfera marcada pel canvi climàtic com a tabú.

Només el desplegament planificat de la transició energètica amb un full de ruta detallat proporcionarà eines per afrontar-se al canvi climàtic  i superar el fet que les actuacions pel seu combat estiguin controlades pel tabú climàtic en ple segle XXI.

L'entrada El canvi climàtic com a tabú del segle XXI ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Un dels majors èxits virals de TikTok va ser #thatgirl, milers de vídeos que proposaven un ideal de vida aparentment assolible seguint un programa diari exigent: matinar, dieta saludable, companyies «no tòxiques», complir amb els deures acadèmics o laborals i aprofitar cada minut del dia. La promesa era senzilla: si ordenes la teva vida, pots convertir-te en la millor versió de tu mateix.

Una altra tendència va ser la de delulu is the solulu, una allau de vídeos que reivindicaven el poder de la ment i de la fantasia per a canviar la pròpia vida. Una manera de conjurar l’angoixa mitjançant el pensament positiu: si les coses van malament, sempre existeix alguna explicació externa o alguna nova actitud que permet seguir endavant.

Ara estem en el moment de farmear aura. L’expressió, presa del llenguatge dels videojocs, descriu accions, gestos, poses o actituds destinades a acumular simbòlicament punts de carisma, presència i reputació. Es tracta de semblar segur, tenir estil, actuar amb decisió, tenir carisma i dominar una situació. En definitiva, de projectar aquest savoir faire que fa que els altres reparin en un i li atribueixin aquesta aura de «autenticitat».

Per què aquesta generació sembla tan necessitada d’aquestes pautes? Hi ha raons atemporals i altres pròpies de l’època. Com en qualsevol altra generació ofereixen una resposta a tres preguntes fonamentals per a ells i elles: identitat (qui soc i qui desitjo?), pertinença (formo part d’una comunitat o soc un friki marginal?) i cos i sexualitat (com controlo els embats pulsionals?). Per a això, aquestes performances són un escenari privilegiat per a tractar aquestes qüestions: posen en joc la mirada, actuen el cos i el mostren a l’altre del qual esperen la seva sanció.

D’altra banda, en la nostra època trobar un lloc en el món resulta especialment apressant quan fallen algunes de les condicions que tradicionalment facilitaven aquest trànsit: habitatge, treball, emancipació. A això s’afegeixen les emergències climàtica i política i la irrupció de la intel·ligència artificial, que introdueix noves incerteses sobre el futur laboral i social. No són problemes exclusius dels joves, però els aconsegueixen precisament quan han de començar a confrontar-se a aquest escenari adult.

En la nostra època trobar un lloc en el món resulta especialment apressant quan fallen algunes de les condicions que tradicionalment facilitaven aquest trànsit: habitatge, treball, emancipació

Fer-se un nom no equival necessàriament a triomfar. Però sí que constitueix una condició per a viure en societat. Cadascun necessita trobar un lloc des del qual pugui reconèixer-se i ser reconegut pels altres: a través d’una professió, d’una relació familiar, d’un grup d’amics o de qualsevol comunitat de pertinença. Aquest lloc no ve donat per endavant. Es construeix.

L’aura, en la seva versió digital, és una representació accelerada i espectacular d’aquest reconeixement. El que abans requeria temps, presència i vincles apareix ara condensat en una posa, una gesta, una fotografia o uns segons de vídeo.

Aquí apareix l’engany. El costat fake de l’aura és doble. D’una banda, es presenta com alguna cosa que depèn gairebé exclusivament del carisma, l’actitud o l’esforç individual, com si tots partíssim del mateix lloc i les condicions socials fossin irrellevants. La paradoxa és que aquest talent ha de viralitzar-se i rebre l’aprovació massiva. Per un altre, converteix el reconeixement en una cosa necessàriament quantificable i efímer: una escena que impressiona, uns likes, una mirada d’admiració.

Fer-se un lloc en el món no és fàcil, sabem les dificultats presents en molts símptomes i malestars, però seria un error creure que aquest treball que requereix presència, atenció i desig pugui externalitzar-se en un algorisme.

L'entrada Farmear aura (o com fer-se un lloc al món) ha aparegut primer a Catalunya Plural.

¿Té sentit que els terrenys forestals, que proporcionen serveis ecosistèmics essencials (biodiversitat, hàbitat, oxigen, pluja, aigua, refrigeració), aliments, materials i energia, siguin entre 1000 i 3000 vegades més barats que un apartament? Un altre exemple del poc que es valora monetàriament la Natura i com aquesta situació propicia la contaminació i la degradació dels ecosistemes és com és de fàcil i barat alliberar CO₂ a l’atmosfera, contaminar l’aigua, esgotar el sòl i destruir la biodiversitat.

El baix preu de la Natura és el resultat del fet que els contaminadors i els qui extreuen i es beneficien del valor dels béns naturals comuns no tenen l’obligació ni de preservar-los, ni de compensar les comunitats explotades mitjançant acords mutus. Concretament, les finances extractives segueixen la línia d’abaratir la Natura i estan reduint la seva riquesa progressivament, convertint la creació de riquesa en un negoci puntual i temporal, en lloc de gestionar-la de manera regenerativa per obtenir una riquesa permanent.

Finances regeneratives per garantir la supervivència

Recentment, s’ha produït en alguns sectors financers, un canvi, una presa de consciència lenta que la valoració gairebé nul·la de la Natura també minvarà la riquesa futura d’aquests sectors. Les anomenades «finances regeneratives» no són una campanya més d’ecoblanqueig, sinó una veritable gestió racional de la riquesa de la Natura. Les finances regeneratives de la natura s’han multiplicat per deu en quatre anys, i previsiblement creixeran encara més, ja que la degeneració dels ecosistemes posa en risc el sistema econòmic actual. Si volem assegurar la nostra supervivència i un cert grau de prosperitat tan compartida com per a les generacions futures, hem de garantir el funcionament dels ecosistemes ecològics saludables que sustenten la vida.

Cada cop hi ha més arguments a favor de restaurar terres degradades, protegir i expandir la biodiversitat, restaurar el cicle de l’aigua, localitzar i implementar sistemes energètics baixos en carboni i aprofitar la bioeconomia, en lloc del paradigma industrial lineal i extractiu d’«extreure, produir i rebutjar». Sorgeix un nou paradigma financer que considera la naturalesa com un capital o una infraestructura existencial. Aquesta actitud fa que es destinin recursos a la restauració d’ecosistemes i al desplegament de solucions basades en la Natura per assegurar la prosperitat i no per obligació moral com per pragmatisme social. Tot i això, aquest mateix pragmatisme social busca la transformació positiva i entén que el canvi i l’acció col·lectiva són increïblement complexes.

Sorgeix un nou paradigma financer que considera la naturalesa com un capital o una infraestructura existencial

Dos exemples ho il·lustren clarament. Un és el pragmatisme radical que dona suport a la transició a l’agricultura regenerativa, ja que no depèn d’ensums externs costosos i poc fiables i és més nutritiu, segur i rendible. Pot funcionar a múltiples escales i és l’enfocament més viable per a la seguretat alimentària en un planeta que se sobreescalfa i que necessita urgentment recuperar la salut del sòl. L’altre és la lògica que s’aplica a les finances de la silvicultura holística, quan la prevenció d’incendis i els paisatges en mosaic aporten més aigua als assentaments humans, o quan prevenen incendis destructius que posen en perill infraestructures i assentaments humans.

Un model amb cinc criteris claus

Les finances naturals poden significar, a més, un marc de planificació econòmica que reconegui el sector rural com a proveïdor fonamental de serveis essencials, i tornar-li la dignitat que se li ha negat durant massa temps. Les finances regeneratives naturals no són filantropia, sinó una inversió per generar riquesa permanent. Una excel·lent manera d’il·lustrar-ho és veure l’exemple d’Oxygen Conservation una empresa emergent avalada per capital de risc que ja està restaurant 25.000 hectàrees. Aquest model es basa en cinc criteris:

1. Les terres en bon estat, amb sòls sans i cicles hídrics intactes, valen més que les terres degradades.

2. Els serveis ecosistèmics, com ara la captura de carboni, es poden comercialitzar per compensar les emissions inevitables.

3. La restauració d’infraestructures i habitatges augmenta el valor dels actius.

4. Certes zones de terres sanes poden generar energia baixa en carboni com són els casos de la biomassa, l’eòlica i la solar.

5. Els paisatges saludables atrauen un turisme responsable. Aquest enfocament permet rapidesa i escalabilitat, característiques fonamentals en el context de l’emergència climàtica.

Les grans adquisicions de terres per part de capital de risc mereixen una anàlisi exhaustiva. Sobretot tenint en compte que l’estructura vertical de l’empresa i la pressió del capital de risc no garanteixen una economia política alternativa ni la gestió de la Natura com a bé comú. El problema és complex a l’hora de gestionar-lo. La clau rau en la descentralització racional i en sistemes plurals i harmoniosos de producció i reproducció, on l’aportació pública i la sobrietat de les actuacions privades siguin la norma, encara que amb dinàmiques diferents. Com més ens endinsem en les transformacions sistèmiques i regeneratives, més es fa evident que ens cal posar-nos d’acord sobre el que és urgent i important, i sobre el que es pot resoldre en una dècada i el que trigarà generacions a canviar.

Una acció col·lectiva contra l’emergència climàtica

A la darrera dècada, s’ha treballat prou per demostrar les causes i responsabilitats del col·lapse climàtic. La resta d’aquesta dècada i les següents requeriran que l’acció col·lectiva assumeixi el lideratge per gestionar la crisi. El canvi en les condicions materials que volem experimentar només es produirà mitjançant l’organització i l’acció col·lectives; no mitjançant guerres de narratives virtuals i vocabulari buit de contingut. El compromís és l’element clau per als qui actuen. El progrés serà mesurat per la nostra capacitat per augmentar la vida, la resiliència i la capacitat natural per sustentar l’existència col·lectiva en un planeta finit.

El canvi en les condicions materials que volem experimentar només es produirà mitjançant l’organització i l’acció col·lectives

Aconseguir la transformació necessària als sistemes productius i reproductius requerirà un capital considerable. El temps urgeix i actualment hi ha un dèficit de 30:1 entre les finances extractives i les regeneratives. Però la realitat és que necessitem capital que tingui en compte el risc i compensi els projectes fallits. Podem persuadir o prendre el control, i atès que això darrer és una lluita que la majoria no està disposada a lliurar, la persuasió i el treball simbiòtic són la tasca que tenim al davant. Les finances regeneratives desvien recursos de les pràctiques habituals cap a sistemes que mantenen solvents els nostres fonaments vitals. 

Posar la vida al centre, més enllà de les guerres culturals, té el potencial de fer que la prosperitat col·lectiva sigui realment irresistible i canalitzar grans quantitats de capital cap a ella. Aquestes actuacions no han de dependre únicament del gran capital privat. Els pressupostos públics i municipals han de tenir un paper fonamental, i com més grans siguin, millors resultats obtindrem. Una tributació justa i una expansió monetària responsable poden destinar importants recursos a aquest efecte.

Exemples a Catalunya: els crèdits climàtics

Un exemple recent, amb un lideratge governamental significatiu, és el cas dels crèdits climàtics a Catalunya. Han definit un estàndard per donar suport als crèdits que milloren la capacitat dels boscos per proporcionar serveis ecosistèmics bàsics, com ara aigua, biodiversitat i captura de CO₂. Els seus primers crèdits ja han estat adquirits per una empresa pública d’aigua, i aquests pagaments han generat ocupació significativa a la Vall del Lord i la Vall de la Muga i el que és encara més important: han generat seguretat davant dels grans incendis i l’escassetat d’aigua. Això demostra com les entitats públiques i privades poden col·laborar per assignar recursos que aportin resiliència i prosperitat als nostres paisatges i poblacions.

A la Vall de Lord i de la Muga, la gent abandonava la feina rural i es mudava a les ciutats. Tot i això, els crèdits climàtics han portat de tornada la silvicultura, l’ecoturisme i la ruralització que havia perdut generacions de coneixement sobre com gestionar els boscos, la terra i l’aigua. Les intervencions aplicades redueixen ara el risc d’incendis, milloren la salut dels arbres i augmenten la disponibilitat d’aigua.

A la Vall de Lord i de la Muga, la gent abandonava la feina rural i es mudava a les ciutats. Tot i això, els crèdits climàtics han portat de tornada la silvicultura, l’ecoturisme i la ruralització

Les finances regeneratives representen l’oportunitat més gran per a les comunitats rurals. La crisi que enfrontem exigeix ​​un canvi substancial en les condicions dels qui custodien les terres agrícoles, els sistemes forestals i les conques hidrogràfiques. Representen una petita fracció de la força laboral i dels fluxos financers, però són la força més determinant per al futur de la vida en aquest planeta. 

Pagar als treballadors forestals no només per la fusta, sinó també pel carboni, l’aigua, l’oxigen, la biodiversitat, l’hàbitat, la bellesa i la prevenció d’incendis no és un gest moral, sinó un reconeixement a la feina ben feta i la restauració de la dignitat i la seguretat que aquesta mereix. El mateix s’aplica als agricultors que tenen cura de sòls sans, produeixen aliments nutritius, fomenten la diversitat d’insectes i microorganismes i eviten esgotar les reserves d’aigua.

El moviment climàtic està madurant i necessitem impregnar cada àmbit de la lluita i aprofitar tots els esforços possibles per assolir una transformació que asseguri la nostra existència i dignitat, i creï les condicions per a un futur que val la pena habitar. Les finances no en són una excepció.

S’ha acabat el temps de demostrar que la crisi existeix i explicar per què. És hora de gestionar-la: de transitar, d’iterar, de fracassar, aprendre i tenir èxit, arribar a acords, negociar, restaurar, perdonar, defensar i guanyar. L’objectiu és assolir la proporció de 30:1 entre capital regeneratiu sobre capital destructiu. Lamentablement no passarà per si mateix. Ens hem d’organitzar, persuadir dirigents i la societat i dur a terme actuacions visibles i efectives. Les nostres vides en depenen.

L'entrada La Natura no té preu: el paper de les finances regeneratives ha aparegut primer a Catalunya Plural.

No obstant això, en aquests dies ningú o gairebé ningú recorda que Ceuta és, per sobre de tot això, una frontera entre la part rica del món i la part pobra. Primer de tot, Ceuta és una frontera que tanca el pas als que volen tenir la possibilitat de gaudir de l’abundància que la seva terra els nega. Un aparador d’ostentació impossible d’aconseguir per a milers d’africans. Conflictiva, sí, com totes les fronteres de la desigualtat. Un abisme que empeny a vegades a comportaments fàcils de manipular pels interessos de tots dos costats. Com qualsevol filat que impedeixi el somni d’una vida millor, la possibilitat de progressar. Una opció, per remota que sigui, de salvar la vida per als qui fugen d’una guerra o d’una persecució política.

La recent allau de Ceuta ha estat un terratrèmol originat per la fricció entre la puixant demografia africana i lànguida natalitat europea. Una DANA demogràfica que s’origina en el món empobrit, cerca el seu llit a través del desert del Sàhara i ve a desguassar a les portes de Ceuta, Melilla, Tenerife, Lanzarote, Cadis, Mallorca… Aquesta és la primera dada que convé no obviar mai quan es mira a Ceuta, a qualsevol frontera de la desigualtat. En el passat els fluxos humans procedien d’Europa i desembocaven a Amèrica i Àsia. Al contrari del que creïn molts, Europa no ha estat sempre terra d’abundància. En l’antiquíssima història de les migracions, Espanya ha estat durant segles una de les principals emissores de mà d’obra barata. La prosperitat nord-americana es va assentar sobre els pilars dels esclaus africans.

La recent allau de Ceuta ha estat un terratrèmol originat per la fricció entre la puixant demografia africana i lànguida natalitat europea

En termes històrics, el nou en el fenomen migratori és la direcció dels fluxos. Això i la dimensió d’aquesta allau. Fins ara hi ha hagut a Ceuta situacions de menor envergadura, encara que de conseqüències també tràgiques. Aquesta vegada han participat al voltant de 70.000 persones, una xifra que difícilment es congrega espontàniament en dos dies, amb l’esgarrifosa xifra d’uns 150 ofegats enfront de l’espigó del Tarajal. Al febrer de 2014 van morir 14 en el mateix lloc quan unes 300 persones procedents del Marroc van intentar arribar a la ciutat i la Guàrdia Civil va respondre amb trets de pilotes de goma i amb gasos lacrimògens. La història es va repetir durant tres dies de maig de 2021, protagonitzada en aquella ocasió per unes 10.000 persones. En tots els casos va haver-hi senyals d’avís en els dies previs. Per exemple, el 25 d’abril de 2021 unes cent persones van travessar la frontera del Tarajal nadant, assaig general del que anava a succeir el 17 de maig. Llavors va ser clar que el Marroc va incitar aquella allau com a resposta a l’ingrés en un hospital de Logronyo del secretari general del Front Polisario, Brahim Ghali.

En l’allau d’aquest passat mes de juliol no és clar que la mà del Marroc bressoli el bressol, però des de diversos dies abans alguna cosa s’estava coent: grups d’entre cent i dues-centes persones van intentar creuar a Ceuta. Tots els dies de l’any hi ha migrants disposats a aventurar-se a aconseguir la ciutat nadant, però solen ser petits grups o individus que han aconseguit fer-se amb un pneumàtic inflat. En aquesta ocasió ha estat cridaner l’increment de les arribades, especialment després de conèixer-se una sentència del Tribunal Suprem, del 8 de juliol, que dona la raó a un ciutadà algerià que al novembre de 2024 va denunciar haver estat víctima d’una «devolució en calenta» per creuar El Tarajal nadant, alguna cosa que vulnera el procediment de la llei d’Estrangeria, que exigeix l’obertura prèvia d’un procediment administratiu d’expulsió.

La immigració i els interessos

Al costat de la dada fonamental que Ceuta delimita el món ric del món pobre és necessari tenir en compte sempre els interessos d’uns i d’uns altres. Interessos mouen als qui usen als immigrants com a arma llancívola. Interessos porten a alguns a atiar la por per a, tot seguit, oferir-se com a salvadors enfront del caos que abans han encoratjat. Indiscutible és la rendibilitat política de l’odi contra els immigrants. En l’horitzó sempre hi ha unes eleccions. Si el sisme que ha provocat la desestabilització de la política espanyola no té el seu epicentre a Washington, via Marroc, bé que ho sembla. Interessos també a banda i banda de la tanca fronterera. el Marroc ha usat sempre a Ceuta i Melilla —com en el seu moment va fer amb l’illot del Perejil— com a moneda de canvi, com a mitjà d’extorsió per a aconseguir prebendes.

Si el sisme que ha provocat la desestabilització de la política espanyola no té el seu epicentre a Washington, via Marroc, bé que ho sembla

En això, el Marroc té una comunió d’interessos amb la UE. A tots dos els convé retenir als migrants en el territori marroquí. Al Marroc perquè això li suposa abundants ingressos gràcies a la política de Brussel·les de pagar a canvi de frenar l’arribada. Externalitzar el control fronterer s’ha convertit en un bon negoci. En aquest negoci, la crisi de Ceuta evidencia que el Govern d’Espanya és botxí alhora que víctima. Els que parlen de màfies que es lucren del fenomen migratori haurien d’incloure també als qui asseuen els seus reals en trons i despatxos de partits polítics i de molts governs d’Àfrica, als qui aprofiten aquí el riu regirat per a exigir millores salarials per als cossos policials, als qui sembren odi per a collir vots i als qui miren per a un altre costat davant la sagnant vulneració del dret internacional i dels drets humans que molts d’aquests gendarmes de la globalització migratòria cometen impunement.

A Einstein se li atribueix la sentència que diu «si vols obtenir resultats diferents, comença a fer les coses de manera diferent». En polítiques migratòries ningú fa gens diferent des que l’estret de Gibraltar va començar a cobrar-se vides humanes a compte de l’emigració allà per 1990, data d’entrada en vigor de l’exigència de visat per a creuar de Ceuta a Algesires en ferri. Trenta-sis anys i milers de morts després, a Ceuta i Melilla continuen elevant els metres de la tanca fronterera o la longitud de l’espigó del Tarajal, comptant el nombre dels que aconsegueixen creuar i els que moren en l’intent —que aviat cauen en l’oblit— tirant-se la culpa els uns als altres i tractant de treure rèdits polítics. Mentrestant, la distància econòmica entre els països rics i els pobres no fa més que augmentar, en part perquè la inversió estrangera a Àfrica no para de caure —excepte la de la Xina— i en part perquè molts governs africans estan abonats a la corrupció.

Ningú fa gens diferent, encara que tots demanen resultats distints. En picat ha caigut l’ajuda al desenvolupament en els últims 20 anys, especialment des de la primera arribada de Trump a la Casa Blanca en 2017, agreujada encara més si cap en aquest segon mandat amb la supressió de tots els mecanismes d’ajuda humanitària. Ha deixat d’existir l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), creada en 1961 i considerada com la major distribuïdora d’ajuda humanitària en el món. Diversos governs europeus han reduït o suprimit també les subvencions a les oenegés que treballen als països en desenvolupament i els pocs que encara les mantenen tenen els dies comptats davant l’avanç de la dreta i l’extrema dreta, la principal bandera de la qual és acabar amb les polítiques socials.

Queden poques esperances a l’altre costat de l’estret de Gibraltar, mentre a aquest costat tots demanen resultats distints, però ningú posa en marxa sistemes de contractació en origen, cosa que ajudaria a frenar les vies d’arribada irregulars i contribuiria a reduir l’explotació laboral dels que no tenen papers. Tindrien contractes i drets laborals, dues coses de les quals ara manquen. Molts menys es jugarien la vida en una patera o sortejant nadant el Tarajal si tinguessin l’esperança que tard o d’hora aconseguiran un contracte que els obri les portes d’Europa. Així clar que Ceuta és un polvorí. Continuarà sent-ho i explotarà —com ho fa— cada vegada que a alguns els interessi. Perquè els immigrants són una de les parts més vulnerables d’una societat que està perdent l’ànima humana i que prefereix mirar el dit que assenyala a la lluna.

L'entrada Ceuta, el polvorí de la desigualtat ha aparegut primer a Catalunya Plural.

El més curiós és que, tot preparant aquest article, vaig consultar els meus fons relatius a via Laietana, adonant-me de no tenir cap instantània presa expressament de la Prefectura Superior de Policia, ubicada al número 43 d’aquesta artèria oberta el 1908 per a enllaçar millor el centro amb la zona marítima de la capital catalana, aleshores plena de centres de poder.

Potser mai vaig disparar cap fotografia per por, doncs, més d’una vegada, els guàrdies civils de travessera de Gràcia em feren esborrar la meva tarja perquè, segons paraules repetides durant anys, els centres oficials han de romandre fora d’aquesta mirada. 

O, si volen, és la cantarella de Max Weber, segons la qual el monopoli de la violència l’ostenta la legalitat, que pot plantar càmeres per a controlar millor a la ciutadania i, ja de pas, anem al gra, declarar el 18 de juliol a la protagonista d’aquest text com lloc de Memòria Democràtica, això sí, sense foragitar a la policia del recinte, doncs, tal i com defensa el President Salvador Illa, les forces de l’ordre respecten l’actual ordre vigent.

La declaració no desentona amb el quedar bé amb tothom del líder socialista, qui oblida com, des de 2003, hi ha peticions per a que l’interior d’aquest epicentre de tortures sigui accessible als ciutadans per, d’aquesta manera, recordar millor el que hi passà, com a mínim, des de 1941, quan esdevingué la central de la repressió barcelonina. 

La por la clau de volta. Potser per això a Madrid la seu de Presidència de la Comunitat no pot ni tan sols lluir una placa de Memòria Democràtica, doncs l’Audiència Nacional suspengué aquesta qualificació fins a nou avís per a no perjudicar al govern d’Isabel Díaz Ayuso, sense gaire ganes d’exhibir tenir la seva seu on la vella Dirección General de Seguridad. Potser això succeí perquè el temor al passat des del present és incommensurable. Potser molts han oblidat com Barcelona en Comú si posà una placa l’any 2019, vandalitzada pels uns i pels altres, fos per ràbia o per mala consciència. Potser, si segueixo això semblarà un Bolero, aquesta és la causa de comprovar com determinats mitjans de comunicació no s’atreveixen a escriure reportatges sobre tan espinosa qüestió, com si la memòria fos un problema, quan, en realitat, és una praxis per a vertebrar temps històrics, sanejar contaminacions acústiques i sanejar ferides i error per a avançar envers el futur, sí, sense por.

Els extrems solen tocar-se, però aquí hi ha dues antípodes que mostren la desconnexió de la política amb la societat civil. La Comissió de la Dignitat és un dels grups que aposta per a convertir via Laietana 43 en un centre d’interpretació i memòria de la tortura. Duen cinc anys de concentracions davant de l’edifici, amb 170 testimonis de les crueltats perpetrades durant la dictadura. Aquestes valentes declaracions també han resultat útils per a identificar a 42 agents responsables de maltractaments, paraula que sona massa suau. 

Aquesta primavera, per a que pugui comprendre’s millor la distància en les posicions, s’han produït dos fets remarcables. Mentre la Comissió exposa, a mitjans de març la Justícia ha reconegut per primer cop les tortures a via Laietana. Dos mesos més tard, a una tribuna a EL PAIS, Rafael Argullol escrigué sobre els maltractaments rebuts als calabossos. Potser és l´únic intel·lectual mereixedor d’aquest que nom que s’ha mullat en aquest assumpte durant els darrers temps.

Des del meu punt de vista hi ha molts factors clau, que vull anunciar des d’una certa diferència, doncs doctors té l’Església i la majoria són redundants. 

Via Laietana 43 no pot ser com el que han realitzat amb la presó Model, que sens dubte és un lloc de memòria, però els seus horaris son lamentables, com si el record fos una mescla entre espectacle i demanar permís per a accedir al recinte. 

Per a desmarcar-se d’aquesta tipologia convé traslladar a la policia nacional fora del centre, entre d’altres coses perquè la via Laietana ja no pot ser l’eix de control des del que fou concebuda, com si es tractés d’una de les avingudes radials de Haussmann a París. L’edifici, una de les finques més antigues, doncs és prèvia a la reforma en part finançada pels hereus del negrer Comillas, ha d’adaptar-se a un ús museístic constant amb capacitat per a narrar la transcendència d’aquest enclavament comtal. 

Per a fer-ho hi ha infinites possibilitats, des d’allò transmedia que inclogui les referències culturals sorgides durant la Democràcia, de Montalbán a Martínez de Pisón, dels documentals a les reivindicacions ciutadanes, així com un altra opció poc esgrimida: obrir els arxius de la repressió, inaccessibles pel 99% de la població des de la mort del Dictador.

L’Ateneu de Memòria Popular ha lluitat per a desclassificar-los. Tot i així, sorprèn com la seva iniciativa no ha rebut més suports de la classe política, ben feliç tirant-se dards sense agafar cap iniciativa mentre uns acusen als altres de manca d’ambició i tot es queda en paraules i més paraules, com sempre buides. 

La Memòria per a ser eficient ha d’activar determinats mecanismes, altra cosa és si hi ha veritable interès de l’administració pels mateixos, sobretot a la Barcelona i l’Espanya de la nostra època, on l’excés d’informació provoca desinformació, causa de la major ignorància generalitzada, doncs les neurones, de mica en mica, perden la capacitat de filar processos. 

Si això és amb el present ja podem imaginar amb el passat. Qui escriu aquestes línies nasqué després de 1975 i te memòria per educació familiar, interès i vocació. Sóc conscient de com això cada cop és més rar. Per això, temo que, d’aquí no gaire, via Laietana 43 no signifiqui res pels que vindran o ja hi són. I això, concordaran amb servidor, només perpetuarà la por, aquest cop des d’una altra modalitat d’inacció i silenci.

L'entrada La por a la desmemoria a via Laietana 43 ha aparegut primer a Catalunya Plural.