Titus Maccius Plautus (Sarsina, Umbria; 254 a.C.–Roma, 184 a. C.) fou un dramaturg de comèdies a l’antiga Roma. A més a més, diverses fonts assenyalen que també treballà com a actor, fou soldat i comerciant. Començà a escriure comèdies a partir d’altres obres gregues i, per fortuna, va obtindre un resultat esponerós.
A causa del seu èxit, no és cap sorpresa que unes cent-trenta obres se li atribuïssin. No obstant, es tenen com a autèntiques seves vint-i-una:

• Amphitruo
• Asinaria
• Aulularia
• Bacchides
• Captivi
• Casina
• Cistellaria
• Curculio
• Epidicus
• Menaechmi
• Mercator
• Miles Gloriosus
• Mostellaria
• Persa
• Poenulus
• Pseudolus
• Rudens
• Stichus
• Trinummus
• Truculentus
• Vidularia

Malauradament, aquestes obres es conserven de forma incompleta a causa del pas del temps.
Un exemple de les seves comèdies és Mostellaria, Comèdia de les aparicions o Comèdia del Fantasma.

ARGUMENT

L’acció transcorre a Atenes, en un carrer on es troben les cases de Teopròpides i Simó, son veins. El fill de Teopròpides, Filòlaques, aprofita l’abscència del seu pare per a convidar els seus amics a casa, beure i gaudir dels diners familiars.
Un dels problemes és la compra d’una cortesana, Filemàcia, car s’enamorà i pagà per la seva llibertat.

Com és digne d’una comèdia, al poc temps d’haver començat l’obra, el pare, Teopròpides, arribà per fi a casa; l’espurna que desencadenarà la sèrie d’enganys i encobriments. Quan l’esclau de la llar, Tranió, el veu arribar, trama un pla perquè no descobreixi el comportament i les despeses de Filòlaques, el seu fill.

L’idea de Tranió és fer creure a Teopròpides que la casa està embruixada per un fantasma, resultat d’un crim comès anteriorment.
L’obra continua amb un seguit d’embolics cada cop més enrevessats on Tranió fa malabars per a poder mantenir el secret, constant de tres etapes principals: la mentida del fantasma que ha embruixat la casa, la falsa compra de la casa del veí i la visita a la casa d’aquest últim per a corroborar la bona compra del fill.
Malauradament, la mentida no triga gaire a ser descoberta.

A l’obra podem apreciar un llenguatge popular, ple d’insults, jocs de paraules i respostes enginyoses. Sorprenentment, malgrat l’embolic en què es fica Tranió, l’obra té un final feliç gràcies a la pietat que li inspiren al pare el seu amo i amics.

Aquest tipus d’obres clàssiques foren inspiració per a autors posteriors, més propers al nostre temps, com a Molière o Shakespeare.

arquers cretencs

foners balears

cavalleria númida

Tropes auxiliars .

Les tropes auxiliars eren normalment reclutades entre els peregrini; és a dir, dels habitants de les províncies de l’imperi romà que no posseïen la ciutadania romana .Els auxiliars també es reclutaven entre els bàrbars , que era el nom que rebien els habitants de territoris no pertanyents a la república.

Estructura :

En infanteria (cohorts), compostes entre 500 i 1000 homes per unitat, organitzats en cohorts mixtes de 6 a 10 centúries mes 3 o 6 turmes; d’aquestes també en surten esquadrons de cavalleria . Dirigint les tropes auxiliars es trobaven oficials romans de l’ordre de cavalleria . No estaven dins de la legió .

Equipament :

Els auxiliars rebien armes i uniformes diferents dels legionaris. Utilitzaven espases llargues i uns escuts ovalats. Portaven menys armadura, i per això podien moure’s amb més rapidesa que la resta dels soldats, però també patien més baixes a les batalles la excepció són algunes unitats d’infanteria pesada especialitzades. Els auxiliars estaven especialitzades en el tipus d’armament característic dels seus llocs d’origen. Per exemple, els sirians eren arquers i els de les balears atacaven amb les fones. El entrenament dels auxiliars era el mateix que els legionaris .

Mentides sobre els auxiliars:

1.Els auxiliars eren inferiors a les legions en entrenament i capacitat de combat.

2.Els cossos auxiliars admetien únicament a les seves files a infanteria lleugera, mentre que les legions comprenien infanteria pesada.

3.La infanteria auxiliar no lluitava en primera línia de combat, ja que s’hi posicionava a les legions.

4.Els auxiliars funcionaven com a unitat de suport, assistint als legions en les seves operacions. Mai iniciaven una nova campanya de forma independent.

5.Els auxiliars aviat es van enviar a llocs fronterers, mentre que les legions quedaven com una reserva estratègica, només intervenien en el cas que es dugués a terme una incursió important.

Tipus de auxiliar dins de la república :

Durant el període republicà, les unitats especials dels cossos auxiliars romans es limitaven als foners balears, als arquers cretencs i la cavalleria lleugera númida.

Trío_de_las_nubes

Aquests tres éssers són tres Pokémon dissenyats a l’any 2010. A aquest videojoc els Pokémon es divideixen en tipus i gràcies a aquests, entre altres trets com l’aparença o la etimologia dels noms, podem definir l’origen i la inspiració del disseny i el concepte d’aquests.

El de l’esquerra, el verd, és Tornadus i està inspirat en el déu grec Aeolus, el déu del vent. Això ho interpretem per la seva referència als tornados en el seu nom occidental (Tornadus) i pel seu tipus: Volador, que, casualment, és l’únic Pokémon, entre els més de 800 que hi ha, que és de tipus Volador pur (en aquest joc cada criatura pot tenir un o dos tipus i totes les de Volador comparteixen un altre, com per exemple tipus Volador/Foc).

D’aquesta manera, podem veure que fins i tot una de les franquícies més grans dels videojocs, que ha format i acompanyat des d’infants fins a adults, té influències per la mitologia.

Hi havia dos importants elements en la religió antiga; una era adorar a una deïtat, normalment creant una escultura d’aquesta i col·locant-la dins un edifici digne. I l’altra, era un sacrifici; es creu que hi havia un altar en el què animals i, en alguns casos, joves éssers humans, podrien haver sigut sacrificats.

La llegenda diu que quan Hanníbal era un nen, va ser portat pel seu pare (Amílcar Barca) a un d’aquests temples, en concret el temple d’un déu anomenat Melcart i, allà, li féu jurar odi etern envers Roma.
Fos així o no l’inici de la seva obsessió amb Roma, la reforçà la seva infància en un món de soldats.

“300 a.C. L’antic imperi de Cartago, regnava en el mediterrani, fins que van ser derrotats en una guerra contra Roma. El mapa polític del mediterrani encara estava en formació. En l’oest, el domini estava entre Roma i Cartago. De les dues, Cartago era la més formidable; havia esdevingut rica dominant subministraments d’estany, plata i or.”

229 a.C. Hanníbal tenia només 18 anys quan el seu pare fou mort en mans de les tribus Ibèriques en combat. El comandament, aleshores, passà a ser del seu gendre: Àsdrubal, qui podia veure el potencial militar d’Hanníbal, i el posà al cap de la cavalleria.                  8 anys més tard, Àsdrubal pagà les conseqüències per castigar un dels seus subordinats a base de tortura, i fou assassinat.

Amb aquell últim cop d’espasa, el moment d’Hanníbal havia arribat.

“En aquella època, el mediterrani consistia de blocs de poder: Egipte, Síria, Grècia, Itàlia, Espanya i l’Àfrica del Nord.
Cadascuna té, gairebé, la mateixa població (3.000.000-6.000.000), i Espanya era particularment poderosa; tenia un recurs enorme: les mines de plata.
Les mines de plata donaven diners, i els diners eren necessaris per pagar a l’exèrcit”.

221 a.C. Els soldats del comandament cartaginès veien a Hanníbal com la reencarnació del seu pare, amb només 26 anys. “Hanníbal, “el pitjor enemic de Roma”, fou un dels generals més grans que el món ha vist:
I. Va ser un fantàstic tàctic i sabia com actuar en el camp de batalla.
II. Era exemplar en motivar el seu exèrcit, llevat que la majoria de les seves tropes no parlessin el seu idioma ni haguessin estat amb ell durant anys.
III. Sabia ficar-se en la ment del seu enemic; pensar en què anaven a fer i utilitzar allò en contra d’ells.

Aquells 16 anys en Espanya, el portaren al següent pas, portar la guerra fins a Roma, doncs ell sabia que Roma era poderosa, però no creia que fos invencible.

“Roma era un imperi passionalment devot a la guerra en tots els nivells. Entre els aristòcrates, podies guanyar prestigi només si eres un general victoriós.
Per la banda dels plebeus, entre el 15% i 50% dels joves havien de servir en l’exèrcit (des de 5 fins 7 anys), tot era considerat resolt amb violència”.

Va decidir provar el seu comandament en l’oest, lluny de Roma.
Hanníbal pujà amb el seu exèrcit pel riu Tagus (actualment “Tajo”).
Les llegendes diuen que, creuant secretament per la nit, va prendre a l’enemic per sorpresa i va aconseguir la victòria.
Molt del dany fou produït pels elefants d’Hanníbal. Aquests, eren l’arma especial dels cartaginesos, els quals entrenaren especialment per la guerra.
El dia de la batalla, els alimentaven amb un menjar que els provocava una reacció al·lèrgica en la pell, semblant a l’èczema humà, que els feia més hostils.
També els donaven alcohol, el qual els animava a atacar a més grups d’enemics.

Les notícies de la victòria d’Hanníbal arribaren fins a Roma i, en resposta, enfortiren la ciutat de Saguntum (l’actual Sagunt).
Hanníbal, sabent que a Roma estaven massa ocupats en el Nord d’Itàlia amb una rebel·lió per poder anar a ajudar a la ciutat, s’encaminà cap a Saguntum.

Després de 8 mesos, la ciutat quedà arrasada; els habitants morts i les possessions robades. Aquest esdeveniment va ser massa pels Romans.

Enviaren ambaixadors a l’assemblea cartaginesa i demandaren que Hanníbal fos entregat per encarar la justícia Romana, a la qual demanda, els cartaginesos es negaren.
Hanníbal, en comptes d’esperar que Roma ataqués, ell es disposà a atacar Itàlia directament, per destruir-los abans de que ells poguessin destruir Cartago.

Els romans estaven massa segurs de sí mateixos. Tenien el control marítim des de la primera guerra púnica, i pel mar era la manera normal de viatjar grans distàncies. Per aquest motiu, la idea de que Hanníbal portés a un gran exèrcit per terres tribals no conquerides, passant per altes muntanyes per atacar-los, era impensable.

Però pensar en el impensable era la marca d’Anníbal.

Planejà una campanya que passà a formar part dels llibres de text de la història militar.
Anníbal marxà d’Espanya amb 90.000 persones i 34 elefants; el primer pas era creuar els Pirineus, i no tardaren en trobar-se amb problemes.
Roma planejà trobar-lo en Marsella, però Hanníbal bordejà pel Roine i escapà.
No s’esperaven que Hanníbal invadiria Itàlia pels Alps.

Però, malauradament, els elefants s’espantaren del cabal del riu Roine (mesurava entre 200 i 500 metres d’ample en aquell moment), no sabem quants elefants es perderen en el riu, però molts soldats s’ofegaren en les aigües.
Començaren a pujar les muntanyes, on feia massa fred, especialment per la nit.
La majoria dels elefants moriren creuant els Alps; els experts animals creuen que el dur camí va fer que es neguessin a caminar més. Posteriorment, haurien mort d’hipotèrmia.

Roma estava preparant el seu exèrcit, s’estima que tenien un milió d’homes entre els que escollir, superant l’enemic, però les forces d’Hanníbal també estaven creixent.
Disposava de 5.000 homes sobre cavalls i 10.000 homes a peu.                                              A més, presoners de la guerra presos en els Alps foren donats una opció: lluitar per la llibertat, o ser esclaus de per vida.
Els guanyadors tindrien armes, armadura, cavall i la llibertat per seguir-los en la guerra. Els perdedors obtindrien la llibertat en forma de descans etern.

Hanníbal, amb l’ajut del seu ingeni, buscà una posició estratègica per la batalla.
Ordenà a les seves tropes atacar als romans i proclamar la derrota.
Quan fugiren, els romans perseguint les tropes cartagineses haurien de creuar el riu, part clau en el pla d’Hanníbal.
Quan els romans hagueren creuat el fred riu, ja estaven en desavantatge. Els romans no podien gairebé sostenir les seves armes degut al fred, mentre que les tropes d’Hanníbal estaven millor preparades, calentes i havent menjat abans de la lluita.
Els pocs elefants que quedaven de l’exèrcit cartaginès causaren caos en la batalla.
S’estima que 20.000 romans moriren en aquell fred dia d’hivern.

218 a.C. Hanníbal va estar a punt d’aconseguir el que havia anhelat per tant de temps amb la seva invasió a Itàlia, però la sort es tornà en contra seva.

“Anníbal fou l’únic enemic de Roma que tenia oportunitats de derrotar-la”.

202 a.C. En la batalla de Zama (la qual suposà el desenllaç de la segona guerra púnica), Hanníbal fou derrotat per Publi Corneli Escipió.
Encara que les tropes d’Anníbal els superés en nombre, Escipió organitzà una estratègia per confondre i derrotar els seus elefants.
La cavalleria de Masinissa i Leli, després de perseguir la cavalleria de Tiqueo, tornaren al camp de batalla per la rereguarda provocant així la seva anihilació i el final de la batalla.
Després de la derrota d’Hanníbal (que aconseguí fugir a Cartago), Roma era inexpugnable i es va fer amb el control de la resta del Mediterrani; Espanya, Àfrica del Nord, Grècia, Síria i Egipte. L’imperi perdurà per 400 anys.

183 a.C. 33 anys després de la derrota, Hanníbal es suïcidà amb verí per evitar la captura per part del seu enemic.

Bibliografia:
-Hannibal: The Man Who Hated Rome (Roman Empire Documentary) | Timeline – World History Documentaries
-https://www.theguardian.com/notesandqueries/query/0,5753,-1775,00.html
-National Geographic: Aníbal

sdr

IMG_20180503_112328.redimensionada

sdr

IMG_20180503_112047.redimensionada

La fundació i la història de la ciutat.

La Barcelona romana va existir entre el segle I a.C i els principis de la Edat Mitjana, quan es van construir les muralles romanes que envolten la ciutat. Barcino va sorgir com una colònia; la colònia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, malgrat que les llegendes atribueixen la creació a Hèrcules o a la nissaga cartaginesa dels Barca.
La colònia la va fundar August a prop de l’any 14 a.C, després de les guerres càntabres i en plena reforma administrativa en la península. Per tant, es va fundar tardanament respecte Catalunya.
La ciutat es va alçar sobre un turó anomenat Mons Tàber que vam veure en el recorregut juntament amb el Temple d’August. El turó estava en 16,9 metres per sobre del nivell del mar, tal com ho diu a la Placa vista en l’itinerari al Carrer Paradís ‘Mont Tàber 16,9 m cota altimètrica a nivell de la mola del llindar del centre excursionista de Catalunya’. Es situava en el turó de Collserola, entre el Llobregat i el Besòs.
Aquest territori fou de principal interès pels colons, doncs, el van parcel·lar i explotar  per mitjà de les uillae. Hi cultivaven cereals, però també d’aquí obtenien vi per comercialitzar. Tenint també el mar a peu del turó, van dedicar-se a la pesca, sobretot a la recol·lecta de ostes. A més a més, explotaven les mines de Gavà d’on extreien ferro, i el gres de Montjuïc; un material per a les edificacions de la Barcino. Per tant, el comerç va esdevenir una font econòmica de la ciutat.
Aquesta colònia es va delimitar amb unes muralles i amb torres que tenien quatre portes, però, tot i així no superava les deu hectàrees. Això és degut a l’estructura de les fundacions romanes, que constava del recinte rectangular adaptat al relleu del turó.
L’interior es va donar forma amb dos carrers principals encreuats: el Decumanus Maximus (eix horitzontal ocupat ara pel carrer del Bisbe, on es situa la Catedral de Barcelona i on vam observar el relleu de la Deessa Venus) i el Cardo Maximus (eix perpendicular al primer corresponent ara pel carrer del Call, situat al barri Gòtic on vam veure el barri jueu amb la seva antiga sinagoga).
Tots dos carrers eren des del seu principi amples i tenien el seu sistema de clavegueram.
Els primers colons que vivien al turó eren d’origen Italià, i la seva població era d’uns 2000 habitants, per tant la reduïda població era compatible amb la petita extensió de la ciutat. Aquest fet s’explica amb el pretext de la ciutat, segurament establerta com un centre administratiu i/o religiós d’una àrea amb altres nuclis urbans i vil·les de la Laietània. No obstant la mida de la ciutat, s’han trobat restes de diverses domus (dins les quals s’han trobat mosaics -tres Gràcies-) a la Plaça del Rei, el carrer del Bisbe Caçador i a la Plaça de Sant Miquel (on eren les termes públiques). En canvi, insulae no s’han localitzat encara.
Al 124 d.C la societat de  Barcino ja es dividia en classes, i la més elevada era la classe senatorial (família Minici Natal, pròxima a l’emperador).
En el 129 d.C es practicaven els Jocs Olímpics, on Luci Minici va participar-hi amb una quadriga.
Tornant a la fundació de Barcino, a finals del segle I a.C es va construir un gran temple, el Temple d’August, dedicat al culte imperial. El temple era l’element central del fòrum, antigament en la confluència dels dos carrers principals, i l’actual Plaça de Sant Jaume on hi ha el palau de la Generalitat, i els carrers de la Pietat i de la Freneria. El temple, del qual se’n conserven quatre columnes, es troba al carrer Paradís.
En l’itinerari de la Barcino romana també vam veure dos aqüeductes que antigament feien dos funcions: d’una banda, subministraven aigua potable als habitants, i de l’altre, formaven part de la muralla. Vam fotografiar la muralla reconstruïda (només d’una arcada) en la Plaça Nova. Seguidament de la Plaça, al carrer Duran i Bas, vam observar un tram de quatre arcades que subjectaven els aqüeductes. L’aigua que aquests duien venien l’un de Collserola i l’altre del Besòs.
Dins de la ciutat, hi vam veure una zona destinada als enterraments, la necròpolis, situada a la Plaça de la Vila de Madrid, que flanquejava algunes vies. La necròpolis conserva 85 elements funeraris del segle II d.C, però s’hi destaquen la sepultura romana (cupae, fosses, cobertures de tegulae…)
Però, sens dubten algun, les muralles són les restes romanes conservades més impressionants. La muralla inicial, va ser reforçada al segle IV d.C, moment d’esplendor econòmic però també d’inestabilitat de l’Imperi. La muralla feia 9 metres d’alçada i 4
metres d’amplada acompanyada de torres amb quatre portes.
Els llocs on vam veure les restes de la muralla romana són:
Plaça Nova (Palau del Bisbe, Casa de l’Ardiaca, Pia Almoina)
Plaça de Ramon Berenguer (Capella de Santa Àgueda, Palau Reial)
Carrer de la Tapineria
Carrer del sots-tinent Navarro (Palau Requessens)
Plaça dels Traginers
Carrer del Correu Vell
Carrer del Regomir (Pati Llimona)
Carrer d’Avinyó, Carrer del Call, Carrer dels Banys Nous i Carrer de la Palla.
La nova fortificació de la muralla va donar a Barcino un paper més important en el final de l’antiguitat, fins i tot passant per davant de la capital romana Tàrraco.
Així dons, va esdevenir la ciutat capital del regne visigot (415- 548 d.C) on el cristianisme es va fer cada cop més present en la ciutat emmurallada.

Núria Clarà. 1r de Batxillerat B

Vida

Eurípides (Εὐριπίδης) va ser un dels poetes tràgics més importants de l’antiguitat,  juntament amb Èsquil i Sòfocles. Va néixer a Salamina l’any 480 a.C., on la seva família s’havia traslladat per la invasió persa i va morir l’any 406a.C. No es coneix gairebé res de la seva infantesa, però se sap que de jove, fou entrenat per a l’atletisme, encara que el va abandonar per dedicar-se a la pintura, sense èxit.

Aristòfanes, en les seves duríssimes crítiques, també diu que Eurípides era fill d’un botiguer i d’una verdurera, i arriba a insinuar que era el seu esclau Cefisofont qui escrivia realment les seves tragèdies; els especialistes ho consideren un atac personal i una falsedat.

L’any 408 aC, Eurípides sortí d’Atenes cap a Macedònia, probablement per aversió a anar al Peloponès a causa de la inacabable guerra amb Esparta.

En les seves obres, els déus i els mites freqüentment hi apareixen parodiats o envoltats d’un clima negatiu. Una de les seves cites més conegudes és: “A qui els déus volen destruir, abans l’embogeixen”, afirmació que va suscitar polèmica i crítiques. De fet, gran nombre de les dades biogràfiques que té provenen de les dures crítiques emeses pel comediògraf Aristòfanes i per la influència que han tingut en la recopilació de dades biogràfiques posteriors. Aquestes n’assenyalaven la seva impietat respecte als déus, als mites, a l’estat i a les lleis.

El seu  odi per la política va ser el que va empènyer a centrar el seu temps en l’estudi i la filosofia. Ell mai va ser el favorit dels seus contemporanis, però, no obstant això, va ser reconegut més tard i va influir en dramaturgs moderns d’Europa.

Obres

Es creu que va escriure 92 obres, però només es conserven 19 d’elles (18 tragèdies i el drama satíric El ciclop).

• Alcestes (Ἄλκηστις, 438 aC)
• Medea (Μήδεια, 431 aC)
• Els heràclides (Ἡρακλεῖδαι, 430 aC)
• Hipòlit, (Ἱππόλυτος στεφανοφόρος, 428 aC)
• Andròmaca (Ἀνδρομάχη, 426 aC)
• Hècuba (Ἑκάϐη, 424 aC)
• La follia d’Hèrcules (Ἡρακλῆς μαινόμενος, 424 aC)
• Les suplicants (Ἱκέτιδες, 424 aC)
• Ió (Ἴων, 418 aC)
• Les troianes (Τρῳάδες), 415 aC)
• Ifigenia a Tàuride (Ἰφιγένεια ἡ ἐν Ταύροις, 414 aC)
• Electra (Ἠλέκτρα, 413 aC)
• Helena (Ἑλένη, 412 aC)
• Les fenícies (Φοινίσσαι, última obra representada, 410 aC)
• Orestes (Ὀρέστης, 408 aC)
• Ifigenia a Àulida (Ἰφιγένεια ἡ ἐν Αὐλίδι, estrenada pòstumament, 406 aC)
• Les bacants (Βάκχαι, 405 aC)
• El cíclop (Κύκλωψ / Kýklôps, de data desconeguda. Es basa en Polifem, el gegant de L’Odissea d’Homer)

Les seves obres es diferencien per l’ innovació en la manera de tractar els mites, complexitat dels personatges i les situacions, humanització dels personatges, influència dels problemes i polèmiques del moment, que donen realisme, crítica de la divinitat tradicional i disminució del paper del cor.

Eurípides és conegut principalment per haver reformat l’estructura formal de la tragèdia tradicional, mostrant personatges com dones fortes i esclaus intel·ligents i per satiritzar molts herois de la mitologia grega. Uns dels mecanismes més discutits és l’anomenat Deus ex machina, que consisteix en solucionar de manera antinatural un conflicte, com a Medea.

MEDEA

Personatges:

• Dida.
• Pedagog.
• Fills de Medea i Jàson.
• Cor de dones de Corint.
• Creont.
• Jàson.
• Egeu.
• Missatger.

Argument:

L’obra comença a Corint, davant la casa de Medea on surt la Dida i explica el viatge amb els Argonautes per anar a la recerca del Velló d’Or, que es trobava a la Còlquida. Jàson, amb ajuda de Medea, aconsegueix el Velló d’Or.

El pare de Jàson, Èson, que era el rei de Iolcos a Tessàlia, és expulsat pel seu germà Pèlias, qui llavors intenta impedir que Jàson reclami el tron. Jàson, en arribar a Iolcos, descobreix que Pèlias és el responsable de la mort dels seus pares i aquest li demana de nou ajuda a Medea per venjar-se.

Jàson, Medea i els seus fills parteixen llavors cap a Corint i allà la felicitat s’acaba quan Jàson rebutja Medea per casar-se amb Creüsa, filla del rei Creont, per voluntat d’aquest.

Medea es sent traïda i humiliada, recorda tots els qui ha fet mal per anar amb ell i comença a rebutjar als seus fills i, per això, la Dida té por del que pugui fer Medea amb ells.

Entra el pedagog amb els nens, qui encara no saben res de la traïció. El pedagog explica a la Dida que ha sentit que Creont expulsarà Medea i els seus fills de Corint i que Jàson no farà res.

El pedagog i els fills entren a la casa, però abans la Dida diu als nens que s’amaguin de la seva mare.

Entra el cor, desfilen durant les últimes paraules de la Dida i mantenen una conversació sobre el mal de Medea, on el cor diu que són les seves amigues i li demanen si pot sortir.

Medea apareix, es queixa de la traïció de Jàson i diu que es vol venjar del seu marit. El Corifeu l’anima i l’avisa de l’arribada de Creont, aquest li demana a Medea que surti amb els seus fills de les seves terres. Medea pregunta el motiu i ell li diu que té por d’ella pel que li pugui fer a la seva filla. Medea li suplica quedar-se un dia més pels seus fills, però en realitat vol quedar-se per enverinar el pare, la filla i el seu marit.

Entra el cor i canta unes estrofes.

Jàson li diu a Medea que ha intentat que no l’exiliessin i  que ha estat expulsada per la seva bogeria. Medea, que està enfadada amb ell, li reclama haver deixat de banda la seva família per ajudar-lo i haver-la traït  tot i tenir fills. Ell li diu que la seva salvadora ha sigut Afrodita i que va ser Eros qui va fer que Medea l’ajudés. Respecte als seus fills, vol que ajudin el seu pròxim llinatge (de Jàson), perquè s’ha casat amb una princesa estrangera (Creusa) per poder donar un futur dins la realesa als fills de Medea.

Entra Egeu, rei d’Atenes, que ve del santuari d’Apol·lo. Medea li explica la seva situació i Egeu diu que quan vagi a les seves terres li prestarà la seva ajuda.

Quan Egeu se’n va, Medea prepara la seva venjança, dient que enviarà a la Dida a buscar a Jàson per demanar-li que vagi a veure-la, quan estigui amb ella li farà creure que ha canviat el seu pensament sobre la decisió del seu casament i li demanarà que es quedi amb els nens, després li regalarà un vel i una corona d’or a la seva esposa (princesa de Corint), quan se’ls posi, morirà pel verí que ha espargit en ells. Finalment, matarà els seus fills i així ningú li podrà arrabassar-los. Quan acabi amb la venjança de Jàson, s’anirà.

Entra Jàson i, darrere d’ell, la Dida. Medea li demana perdó i diu que se n’ha penedit del que ha fet i ell la perdona. Després entren els nens amb el pedagog. Ella li demana si Jàson i la seva esposa es podrien quedar els nens i li dóna els regals per a la promesa.

Entra el cor i canten uns versos sobre la mala sort dels nens i la pròxima mort de Creüsa, la promesa de Jàson.

Entra a escena el pedagog amb els nens, li diu a Medea que els nens s’han salvat de ser desterrats i surt de l’escena.

Medea està començant a penedir-se de voler matar als seus fills, ja que ella ha fet l’esforç de parir-los i de criar-los, per tant, matant-los duplicaria el seu patiment. Però després se’n penedeix de dir aquestes paraules, ja que la mort dels nens és una necessitat per la seva venjança.

Entra el Corifeu i parlen sobre els fills en general i la pròxima mort dels fills de Medea.

Entra corrent un missatger de Jàson, qui li demana que fugi perquè han mort la reina, Creüsa, i Creont. Medea s’alegra, llavors el missatger li explica com han mort pels regals.

Entra el cor i canta sobre el crim que cometrà Medea.

Els nens estan cridant perquè els persegueix la seva mare i el Corifeu vol entrar per salvar-los. Entra Jàson ràpidament a escena, el Corifeu l’avisa sobre el què ha fet Medea, ell entra a la casa i ho veu, qui li explica que ha comès aquests crims per la seva injúria, per la seva recent boda i per fer-li mal. Medea diu que ell no els enterrarà, que ho farà ella mateixa, i que després se n’anirà a Atenes .

Medea desapareix amb el carro alat  i Jàson surt d’escena.

La “justificació” de la violència

La figura de Medea representa en Eurípides la desmesura en els sentiments d’amor- desamor: el personatge expressa, en un primer moment, una capacitat d’estimar sense límits, amb una rendició absoluta per Jàson. Però llavors, potser com a conseqüència de les disposicions anteriors, es manifesta una capacitat per a odiar-lo sense mesura, fins les darreres conseqüències. El seu caràcter el fa actuar de forma enèrgica i deliberada, renunciar a la seva existència anterior embarcant-se en una nova vida amb la seva estimada. Però també en els moments dolents, porta a comportar-se de manera molt violenta, anteposant la seva set de venjança i qualsevol altra consideració moral o afectiva. Paradoxalment, aquesta violència és justificada al llarg de la tragèdia, de tal manera que s’empara amb un “final feliç”, amb la benedicció divina no inclosa per al protagonista venjatiu.

edip rei

Antigona3-418x220

antigona robertson

sofocles

Sòfocles (en grec clàssic: Σοφοκλῆς) va ser un poeta tràgic grec que va viure entre el 497/6/5 (no es pot saber del cert la data del seu naixement degut a les incongruències de les fonts) i el 406 aC.

Les fonts principals d’on es poden extreure la seva biografia són la Vida de Sòfocles, d’autor anònim, i en alguns fragments a obres de Plutarc, Ateneu, Aristòtil, etc.

Sòfocles va néixer a Colono, a prop d’Atenes, entre els anys 497/6/5 aC. Era fill d’un ric armer anomenat Sofil, per tant, era d’una família acomodada. Des de nen va estudiar música i poesia, entre d’altres arts.

L’any 468 aC, Sòfocles va vèncer Èsquil al concurs teatral (festival dramàtic) que es celebrava anualment a Atenes durant les festes dionisíaques, i aquest fet va fer que es donés a conèixer com a autor tràgic. Després d’això, va tenir una carrera literària important i rica. Va escriure 123 tragèdies per a festivals i va reunir 24 victòries, onze més que Èsquil. Tot i així de tota la seva obra només conservem set tragèdies completes, entre elles Edip Rei i Antígona.

Sòfocles es va convertir en un figura molt important a Atenes i va coincidir amb el període de màxim esplendor de la ciutat. Va ocupar llocs polítics i militars importants (va ser estratega al 441 i al 428 aC i proboulos (πρόβουλος) al 413 aC) durant el govern de Pèricles, de qui va ser un gran amic.

Va morir coincidint amb la guerra contra Esparta, al 406 aC, amb uns 90 anys, a Atenes.

OBRA DE SÒFOCLES

Sòfocles està considerat un dels majors dramaturgs grecs. Es conserven set de les més de cent obres tràgiques que va escriure. Aquestes set obres són:

• Àyax (Αίας), datada de 451 a 444 aC.

• Antígona (Ἀντιγόνη), representada per primer cop l’any 442 aC.

• Les Traquínies (Τραχίνιαι), alguns experts asseguren que és de les primeres escrites per Sòfocles (de 450 aC) i d’altres diuen que és més tardana (420aC).

• Èdip rei (Oι̉δίπoυς τύραννoς), posterior a 430 aC.

• Electra (Ἠλέκτρα) datada de 418 aC.

• Filoctetes (Φιλοκτήτης), datada de 409 aC.

• Èdip a Colono (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ), última obra que va escriure al 406 aC.

Juntament amb Èsquil i Eurípides, Sòfocles és l’autor de tragèdies més important del teatre grec.

Les seves obres són inspirades temàticament per la mitologia grega, recorrent normalment amb els mites de les sagues heroiques, tot i així, Sòfocles sempre li dóna un tractament personal i sovint bastant lliure.

A Sòfocles se li atribueix la introducció d’un tercer actor en l’escena, aquest feia el diàleg més amè i lleuger, alhora dotava l’heroi de l’obra d’una major complexitat psicològica.

Abandona la unitat temàtica de la trilogia, fins llavors obligatòria, fent possible la representació de drames independents o, per exemple, una tetralogia, com era el cas d’Èdip Rei.

Un dels temes centrals en l’obra de Sòfocles és l’enfrontament entre la llei humana i la llei natural, tema que es veu molt clar en les dues obres que tractarem amb detall a continuació: Èdip Rei i Antígona.

ÈDIP REI

Èdip Rei, en grec clàssic Oι̉δίπoυς τύραννoς¹, és una de les tragèdies més sonades de Sòfocles, molts la consideren la seva obra mestra. Aquesta obra pertany a una tetralogia de la qual s’han perdut les tres obres restants que la composaven. Està datada per alguns experts al voltant de l’any 430 aC, encara que és de cronologia desconeguda.

Aquesta peça teatral és famosa per la seva construcció impecable, la força dramàtica que té i la seva ironia. Aristòtil va considerar-la l’obra més representativa de les tragèdies gregues a la seva obra Poètica.

Els personatges de l’obra, en ordre a com apareixen a escena són els següents:

• Sacerdot

• Èdip (Oι̉δίπoυς)

• Cor

• Creont (Κρέων)

• Corifeu (Kορυφαῖος)

• Tirèsies (Τειρησίας)

• Iocasta (Ἰοκάστη)

• Missatger de Corint

• Servidor de Laios

• Missatger de Tebes

El resum de tota la obra és el següent:

Èdip surt del seu palau amb dos ajudants, ja que hi ha un grup de joves i ancians amb branques d’olivera a la grada de l’altar amb gest suplicant i vol parlar amb ells. Els pregunta quin problema tenen i el sacerdot li diu que els seus súbdits estan passant moments de gran misèria. Èdip contesta que això ja ho sabia i que havia enviat al seu cunyat Creont a demanar al déu Apol·lo a l’oracle consell per saber què fer.

Creont torna i diu que la població continuarà en la misèria i amb una gran epidèmia fins que la sang d’un crim que taca la ciutat no sigui venjada amb una altra mort. L’assassinat que es va cometre a la ciutat va ser el de l’antic rei i espòs de Iocastra, Laios. Laios va anar a consultar l’oracle i mai més va tornar, ja que va ser assassinat pel camí. Creont, segons el que ha consultat a l’oracle, diu que els qui van donar mort a Laios continuen a Tebes. Èdip s’ofereix per trobar als assassins de l’antic rei, ja que vol venjar la seva terra. Ordena que tothom es reuneixi per donar la noticia.

Entra el cor i es posa a recitar i cantar unes estrofes.

Èdip fa un discurs per advertir als ciutadans i descobrir si algun té informació sobre els assassins. El corifeu pren la paraula i suggereix que Tirèsies, el cec endeví, els ajudi. Èdip diu que ja va enviar dos missatgers per fer-ho. Corifeu continua parlant i diu que hi ha un rumor sobre uns caminants que van ser els assassins de Laios.

Entra Tirèsies a escena i tots s’alegren. L’acontentament dura poc temps, ja que l’endeví no vol parlar i prefereix retirar-se. Èdip de seguida el para i gairebé l’obliga a parlar. De mica en mica, Tirèsies va donant pistes sobre l’assassí, fins que acusa directament a Èdip sobre el crim i ell es sent molt ofès i no s’ho creu.

Èdip i Tirèsies entren en una gran discussió, ja que Èdip pensa que Creont i Tirèsies s’han aliat per fer-lo fora del tron, i el rei de Tebes vol que marxi, però abans l’endeví sentencia que l’assassí que busca està allà mateix, que és fill i espòs de la seva mare i germà i pare dels seus fills. Tirèsies se’n va, conduit per un nen que l’acompanyava, i Èdip entra a palau mentre reflexiona sobre el que li ha dit.

Torna a sortir el cor i canta unes estrofes.

Entra Creont a escena i diu als ciutadans que Èdip l’ha acusat injustament. El rei torna a entrar i segueix acusant a Creont, dient que ell és l’assassí de Laios. Apareix Iocasta, esposa d’Èdip i germana de Creont. Ella intenta posar pau entre tots dos, però és complicat i no ho aconsegueix. El cor comença a entaular una conversa amb Èdip, advertint-li que no ha de fer acusacions a gent innocent sense provar-ho. Èdip i Creont intercanvien unes últimes paraules ressentides i Creont se’n va.

Ara el cor i Iocasta conversen sobre la situació que s’ha produït amb l’endeví. Després, Èdip també la posa al corrent de manera més detallada. Ella diu que no li faci cas sobre les seves acusacions, ja que un oracle va sentenciar que Laios moriria a mans del seu propi fill, i això no va passar, ja que van desfer-se del nen i a l’antic rei el van matar uns caminants. Quan diu això, Èdip es preocupa i comença a preguntar detalls sobre la mort de Laios i com era ell just abans de morir. Llavors, Iocasta diu que dels ajudants que acompanyaven al rei només un esclau va salvar-se i Èdip vol interrogar-lo, ja que es va retirar als camps després de la mort de Laios.

Iocasta també està preocupada i pregunta a Édip què és el que li molesta. Ell li explica la seva història: un home ebri va dir-li al seu lloc natal (Corint) que, en realitat, no era fill dels seus pares, Pòlib i Mèrope. Ell va quedar-se molt molest i va preguntar-los-hi i van dir que no era veritat i també es van enfurismar. Tot i això, Èdip va anar a l’oracle, i aquest va dir-li que mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Per aquesta raó va fugir i en el camí es va trobar amb Laios i el seu herald i els va matar a tots dos.

Fan venir a l’esclau que va sobreviure per preguntar-li per la mort de l’antic rei i saber si realment Èdip és l’assassí.

Iocasta està a palau i entra un missatger el qual pregunta per Èdip. Diu que l’envien per informar al rei de Tebes que també ho haurà de ser de Corint, ja que Pòlib ha mort. Èdip s’adona que la mort del seu pare també s’ha emportat a l’Hades el terrible oracle que el perseguia, i que ja no ha de témer per matar el seu pare. Tot i això, encara està ressentit per la part de l’oracle que inclou el casament amb la seva mare.

El missatger vol saber què l’afligeix i ells li ho expliquen. L’ancià missatger diu que no té res a preocupar-se, ja que no el van engendrar Pòlib i Mèrope, sinó que ell mateix va entregar el nen Èdip al rei de Corint i el van estimar perquè no podien tenir fills. El missatger va agafar Èdip al Citeró amb els turmells lligats, encara que ell no el va trobar, sinó que un servidor de Laios li va donar el nen. Diuen que aquest servidor és el mateix que volien interrogar prèviament. Iocasta no vol que Èdip sàpiga els seus orígens i està angoixada. Tot i això, Èdip vol saber qui són els seus pares i ella se’n va. El rei pensa que la seva dona s’avergonyiria si trobessin que era fill d’esclaus, però ell vol saber d’on procedeix.

El servidor de Laios apareix a escena i comença a ser interrogat. El missatger de Corint diu que el nadó que temps ençà li va donar és ara Èdip i el pastor es lamenta. Li fan més preguntes fins que confessa que Èdip en realitat és fill de Iocasta i Laios. Iocasta li va lliurar el nadó perquè el matés, però ell no va poder i li va cedir al missatger present de Corint. Èdip s’adona que ell ha complit el seu oracle sense voler-ho: s’ha casat i tingut fills amb la seva mare i ha matat el seu pare.

Torna a sortir el cor i entonen unes estrofes.

Un missatger informa als ciutadans que Iocasta s’ha suïcidat. Es va tancar a la seva habitació i cridava el nom de Laios. Èdip va intentar parar-la, però havia tancat la porta i quan van poder entrar, ja havia mort ofegada. Èdip va agafar els fermalls d’or de la seva esposa i, a la vegada, mare i va començar a clavar-se’ls als ulls, quedant-se, així, cec.

Quan el missatger acaba d’explicar la història, apareix Èdip amb tota la cara ensangonada, caminant a les palpentes. Es compadeix de si mateix i té una conversa amb Corifeu sobre la seva desventurada vida. Diu que el déu Apol·lo, el mateix que va vaticinar el seu futur, ha sigut qui li ha manat que es deixés cec, i que mereix ser exiliat. Entra a escena Creont i diu que no vol riure-se’n d’Èdip, sinó que vol tractar temes familiars, ja que serà el rei quan ell se’n vagi. Per respecte a Hèlios, van dins del palau a parlar sobre això, ja que la visió d’Èdip ensangonat i cec no és gens agradable.

Èdip diu a Creont que ell ha de ser exiliat, però que quan l’assassinin (ja que no podrà morir d’una altra manera) l’enterrin al Citeró, on sempre hauria d’haver estat. També diu que dels seus fills homes no se’n preocupi, però que de les seves dues filles sí, que són el que més estima del món. Creont deixa que Èdip estigui per últim cop amb les seves dues filles. Èdip parla a les seves filles, Antígona i Ismene, i els diu que ningú voldrà casar-se amb elles per ser filles i a la vegada germanes del seu pare.

Creont li diu a Èdip que marxi i ell diu que vol el desterrament del país. Finalment, Corifeu parla als habitants de la ciutat dient que Èdip, aquell savi rei de Tebes que va desxifrar els misteris de l’esfinx, ara és un desgraciat, i que mai s’ha de jutjar la felicitat d’una persona sense saber tota la seva història.

INFLUÈNCIES POSTERIORS

Sigmund Freud (1856-1939) va adoptar en la seva teoria del psicoanàlisis els termes de complex d’Èdip i complex d’Electra (una de les altres obres de Sòfocles inspirades en el mite clàssic d’Electra), és a dir, va inspirar-se en aquestes tragèdies gregues per posar nom a aquests trastorns, Èdip pel sexe masculí i Electra pel sexe femení.

El complex d’Èdip és un tipus de comportament infantil dels nens cap als seus pares i mares, està caracteritzat per l’odi i aversió cap a un dels seus progenitors i una presència de desitjos amorosos i atracció sexual cap a l’altre. En trobem de dos tipus:

• Positiu: desig inconscient de mantenir relacions sexuals i amoroses amb el progenitor del sexe oposat i eliminar el del mateix sexe.

• Negatiu: atracció sexual i desig amorós inconscient cap al progenitor del mateix sexe i odi envers el de sexe oposat.

ANTÍGONA

Antígona, en grec clàssic Ἀντιγόνη², és una de les tragèdies de Sòfocles, basada en el mite grec d’Antígona, la filla d’Èdip Rei. La seva primera representació està datada del 442 aC.

A l’obra veiem la clara diferència entre els vençuts i els vencedors i també la figura de la dona en dues perspectives molt diferents: Antígona i Ismene. També trobem una clara diferència entre el deure familiar, clarament representat per Antígona, i el deure civil que tota l’estona vol exercir Creont, fins al final de l’obra, on sucumbeix a les lleis dels déus i enterra a Polinices. Un dels temes principals de l’autor el trobem a Antígona: el caràcter dels protagonistes, l’impuls de prendre decisions i assumir les conseqüències que aquestes porten.

Els personatges, per ordre com surten a la obra, són els següents:

• Antígona (Ἀντιγόνη)

• Ismene (Ἰσμήνη)

• Cor

• Corifeu (Kορυφαῖος)

• Creont (Κρέων)

• Guarda

• Hèmon (Αἵμων)

• Tirèsies (Τειρησίας)

• Missatger

• Eurídice (Ευρυδίκη)

L’argument de l’obra és el següent:

Antígona i la seva germana Ismene són al gineceu, però la primera arrastra la segona cap al portal de la casa. Allà, Antígona pregunta a Ismene si l’ajudarà a enterrar al seu germà Polinices, ja que els seus dos germans han mort el mateix dia però només un, Etèocles, podrà ser enterrat segons les ordres de Creont. Ismene es nega, ja que diu que sent dona han d’obeir l’autoritat i no anar contra els homes, ja que no han nascut per a això. Antígona diu que ella enterrarà al seu germà de totes maneres i que Ismene hauria de dir a tothom el que farà. La seva germana la tracta de boja per córrer aquest risc. Antígona se’n va i Ismene entra un altre cop al palau.

Entra a escena un cor d’ancians tebans i saluden al sol naixent amb l’ajuda del Corifeu.

Creont està al llindar del seu palau i es dirigeix al cor dient com Polinices i Etèocles han mort els dos el mateix dia assassinats per l’altra. Aquest fet converteix a Creont en el posseïdor del tron de Tebes. Ell promet que enaltirà Tebes. Sentencia que Etèocles, lluitant pel bé de la ciutat, ha mort el primer i ha de ser enterrat com els déus manen. En canvi, Polinices, tornant de l’exili per matar al seu germà i fer-se amb el tron, no mereix ser enterrat, sinó que se’l mengin les aus carronyeres.

El Corifeu diu que prenen acte del que ha dit Creont. Apareix un dels guardes que vigila el cadàver de Polinices perquè ningú l’enterra i anuncia que per la nit algú a enterrat el cadàver de Polinices sense deixar cap rastre i els guardes han començat a culpar-se uns als altres. Al final van decidir enviar-lo a donar la notícia a Creont. Creont està molt enfadat i el Corifeu diu que si els déus han permès això serà per algun motiu, cosa que enfurisma encara més a l’actual rei de Tebes. Finalment, el guarda surt corrents abans que Creont pugui fer-li alguna cosa per donar la mala notícia, ja que està molt molest.

El guarda torna a visitar a Creont perquè porta la culpable de l’enterrament: Antígona. Quan arriba Creont de la residència es sorprèn de tornar a veure a aquell guarda. Quan el noi li diu la notícia, el rei li fa algunes preguntes sobre on i quan l’ha trobada (fent uns funerals a la tomba del seu germà Polinices).

Els guardes van desenterrar el cadàver de Polinices i el van netejar, encara que estava mig descompost. De cop, una pols els ennuvula la vista i escolten uns crits. Quan aconsegueixen veure bé, s’adonen que la noia està lamentant-se sobre el seu germà i l’agafen. Van interrogar-la i no va negar res del que li preguntaven, així que per això l’han portat davant de Creont.

Creont interroga a Antígona i ella assumeix haver-ho fet i haver desacatat les seves lleis, ja que no són imposades pels immortals i ella guanya més morint que vivint sense haver enterrat el seu germà. Creont sentencia Antígona i també a la seva germana Ismene. Antígona i Creont parlen i el rei es veu molt ofès per la seva neboda, qui gosa desafiar-lo.

Apareix Ismene retinguda per dos esclaus. Creont li pregunta si és culpable i ella respon que sí. Antígona i Ismene tenen una conversa sobre si aquesta última hauria de morir o no, ja que no ha fet res, però Ismene vol morir al costat de la seva germana. Les germanes no poden creure que trenqui l’acord de matrimoni amb el fill de Creont matant a la núvia, però Creont envia uns esclaus a portar-les dins del palau i a lligar-les dins.

El cor canta unes estrofes.

Creont i el seu fill Hèmon parlen sobre el matrimoni amb Antígona. Ell diu que prefereix el govern lícit del seu pare que no el seu propi matrimoni. Creont li fa un discurs sobre com, aquest pensament, no li pot treure del cap cap dona, ja que pot arribar a ser seduït per una. També parla sobre l’anarquia, segons ell el pitjor sistema per a una ciutat.

Hèmon i el seu pare comencen a discutir i Creont acusa el seu fill de ser l’esclau d’Antígona, ja que ell no vol que mori. Hèmon fuig al camp dient que Antígona no morirà i que el seu pare mai més el tornarà a veure als ulls.

El Corifeu i Creont conversen sobre la sentència de les germanes. Creont no matarà Ismene, però si Antígona. A la promesa del seu marit la deixarà a un soterrani de pedra amb menjar només per expiar.

El cor torna a entrar en escena i torna a cantar unes estrofes.

El Corifeu i Antígona enllacen un diàleg paral·lel on Antígona s’acomiada del sol i de la vida mortal.

Creont diu als guardes d’Antígona que la deixin sola i abandonada al soterrani de pedra. Ella es continua acomiadant i lamentant, i pensa en els seus essers estimats que l’esperen a l’Hades.

Antígona es enduta pels guardes i Creont entra al seu palau. El cor comença a cantar de nou.

Entra Tirèsies a escena, guiat per un nen. Creont s’acontenta de veure’l i l’endeví diu que l’escolti perquè té una notícia per donar-li: Tebes ja no pot rebre cap bon auguri dels ocells ni dels gossos ni l’ajuda dels déus degut a la prohibició de l’enterrament de Polinices. Creont contesta que ell mai enterrarà Polinices, ni ningú metre ell visqui, encara que ho diguin els déus. Això ofèn a Tirèsies i diu que algun dia les ciutats s’alçaran contra ell. Després d’això, marxa amb l’ajuda del nen.

Creont demana consell al Corifeu, ja que no sap què fer, perquè no vol desafiar els déus. El Corifeu l’aconsella que faci cas a Tirèsies: que enterri Polinices i que alliberi Antígona. El cor torna a cantar.

Un missatger anuncia al Corifeu que Hèmon s’ha suïcidat pel crim que ha comès el seu pare. El portal s’obre i Eurídice, l’esposa de Creont, s’atura al llindar i demana saber la veritat. El missatger es disposa a explicar-li: Creont i uns servidors fan els funerals a Polinices. De cop, escolten un gemecs d’Hèmon. Ell està abraçant el cos ofegat amb el seu propi cinturó d’Antígona. Quan Creont apareix i suplica al seu fill que se’n vagi d’allà, ell l’escup a la cara i amb la seva pròpia espasa es suïcida i finalment deixa sang a la galta d’Antígona i els seus cadàvers resten plegats.

El missatger acaba d’anunciar la notícia i Eurídice se’n va dins el palau sense dir cap mot. El missatger i Corifeu pensen que la dona vol fer un dol íntim al gineceu, però el missatger decideix entrar per si de cas.

Arriba Creont amb el cadàver del seu fill als braços. El pare es lamenta per la sort d’Hèmon. Un missatger de palau informa a Creont sobre la mort de la seva dona. S’obre el portal del palau i apareix el cos d’Eurídice inert. Ella s’ha suïcidat d’un cop d’espasa al fetge. Creont es lamenta i desitja que algú li clavi a ell també una espasa. Uns servidors fan entrar Creont al palau i uns esclaus porten el cadàver d’Hèmon dins. Al final, el Corifeu fa una reflexió dient que l’orgull és pagat amb grans cops i això provoca que, amb la vellesa, s’acabi tenint seny.

INFLUÈNCIES POSTERIORS

D’aquest mite cal destacar l’obra que va fer l’escriptor català Salvador Espriu. La peça teatral també s’anomena Antígona i va ser escrita al març de 1939, poc després que les tropes franquistes entressin a Barcelona (dies 1 i 8 de març), encara que va ser publicada més tard, l’any 1955. Es representada per primer cop l’any 1958.

Aquesta obra ha de ser llegida com a una conseqüència de la Guerra Civil, una de les seves grans peculiaritats, ja que contemporàniament se’n van escriure més obres sobre el mite d’Antígona però aquesta és una de les més sonades. Espriu pren com a símbol la mort d’Antígona (ella es suïcida perquè la maledicció de la seva família cessi), ja que ell va declarar-se mort civilment després de la guerra, oferint així el seu sacrifici per a poder expiar les culpes del poble català. També aprofita el símbol del germà vencedor i el vençut com a contrast entre el bàndol vencedor i el perdedor de la guerra. La tirania de Creont en l’obra també pot ser el símbol per al règim franquista.

Tècnicament, Espriu no segueix els esquemes clàssics en la seva tragèdia i no usa la construcció formal de Sòfocles.

“Corria l’any 79 dC. i jo era una nena de 15 anys, feliç i divertida. Ajudava els pares a la tabernae, on hi anava molta gent a desfogar-se, deia la mare. Els ciutadans de Pompeia ens coneixien. Erem gent noble i de confiança. Pompeia ,en aquells temps, era el destí preferit per construïr segones residències, i aquell 24 d’agost n’era ben plena ! Un bon matí, quan em dirigia cap al Lupanar, el prostíbul de Pompeia, a portar vi a les senyoretes, un jove atractiu d’ ulls blaus, que quasi cada dia m’acompanyava d’amagat en el meu recorregut, em va parar i em va dir:
– Em podries donar una miqueta d’aquest vi? Jo te’l pagaré !
Com que va ser força educat, no em vaig poder resistir a aquella encantadora veu i li vaig donar.
Ell em va dir que l’havia d’acompanyar a casa el seu tiet, que segur que en voldria comprar i m’ho pagaria molt bé.
Un cop vàrem acabar l’encàrrec, ens vam dirigir cap a casa del seu tiet. La sorpresa va ser quan vaig descobrir que els seu tiet era en Faune. Aquella espectacular casa ocupava tota l’ Avinguda de la Fortuna. A l’entrar em vaig sentir petita entre tanta gent. El seu tiet amablement em v comprar i pagar la resta de vi que em quedava i em va convidar a sopar aquell mateix vespre. Oratius, així es deia el meu enamorat, em va acompanyar fins a casa  meva i va demanar el permís dels pares . Ells hi van acceptar, però no els feia gaire gràcia que el nebot del tot poderós Flavio s’hagués enamorat de la seva filla, però jo, Antonia minor, de la gens Clunia, saltava d’alegria !!!
Després del sopar, Oratius, em va portar a la platja a mirar el cel estrellat i es va declarar. Encara recordo la tendresa de les seves paraules… Antonia formosior stellis toti caeli es !!!
Aquella nit vaig anar a dormir amb el millor dels meus somriures…Però, al mati del dia següent, una boira molt negre va aparèixer del no res. La gent entrava i sortia per la porta Marina amb una cara d’espant i temor.

Les actuacions del teatre petit es van anul·lar, al igual que les de l’amfiteatre…. de la caserna sortien tots els gladiadors corrent. La gent estava nerviosa. De la font del carrer de l’Abundància no sortia aigua… De cop i volta, del cel va començar a ploure…
No recordo res més…El meu despertar al nou dia va ser en un vaixell de l’armada romana, que em va trobar flotant al mar…Qui em va salvar? Què va passar amb els meus pares? On era el meu Oratius?
De Pompeià ningú en parla…Ara sóc ciutadana romana, filla de l’edil Marcus Pomponius…i cada 24 d’agost la recordo !!!”

Judit Soler

4t d’ESO

INS Miquel Martí i Pol

A la domus de sant Honorat hi trobem una domus romana i unes sitges medievals, sens dubte ens centrarem a la domus, tot i que les sitges són molt interessant.

Moltes de les cubicules tenen una pavimentació de mosaic tessellatum policrom, (ara ens poden semblar apagats però hem de tenir en compte que no són els mosaics del nord d’Àfrica, que pel meu gust són espectaculars) aquest són discrets de color però per la procedencia dels colors se sap que van ser portats de molt lluny i que per tant el nivel adquisitiu del propietari li permitia portar-les, en aquella època no era fàcil.

Veiem algunes imatges.

DSC03655 (640x480)

DSC03655 (640x480) (2)

DSC03651

DSC03649 (640x480)

DSC03646 (640x480)

DSC03643 (640x480)

DSC03641 (512x384)

DSC03640 (640x480)

Ara veurem la domus d’Avinyó.

El primer que hem de dir és que és un indret molt petit, però el que allà ens espera és espectacular, una pintura mural bastant ben conservada, que era una pintura al sostre. Ho saben perquè la van trobar al terra,  evidentment amb la part policroma amagada sobre el paviment.

És una casa que data del segle I d.C. Es diu que la casa pertanyia a un llibert que s’havia enriquit, mireu les imatges.

Primer la pintura.

DSC03665

DSC03660

DSC03658

DSC03659

El terra amb opus tessellatum.

DSC03664

DSC03662

DSC03663

El terra amb opus sectile.

DSC03675

DSC03676

DSC03677

DSC03677

Espero que us hagi agradat i que us animeu a fer la visita.

Informació de la visita

http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/es/muhba-domus-avinyo

http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/es/muhba-domus-de-sant-honorat