DE L’OBRA “NO DONEU VÀLIUM AL GAT” – 2008

L'entrada Putin, potiner, potinga ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

-El professor de Naturals està malalt -continuà dient-li el director- i, com que demà hem de donar les notes, els exàmens s’han de corregir avui sens falta.

El nou professor agafà les set o vuit proves que li donà el director per corregir i de seguida va veure que les preguntes no tenien cap complicació, excepte una que demanava als alumnes que expliquessin què era un any llum. Se suposava que la resposta correcta havia de ser més o menys aquesta: És la distancia que recorre la llum en un any. Però es veu que això no era tan fàcil de dir com semblava i tots s’equivocaven.

El que més sorprengué al corrector fou la resposta d’un dels alumnes que, fent-se un gran embolic entre un any llum i donar a llum, va escriure el següent: “Un any llum és un embaràs de dotze mesos”.

DE L’OBRA NO DONEU VÀLIUM AL GAT – 2008

L'entrada Un embaràs insòlit a La Llagosta ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

Al pròleg del llibre ens expliquen que dos catedràtics de psicologia mèdica de la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat de Colúmbia, a Nova York, Helen Schuman i William Thetford, tenien una relació molt tensa i difícil i que eren dos professionals poc o gens interessats en les qüestions espirituals. Un dia es van adonar que aquella situació no podia continuar i que hi havia d’haver una altra manera de fer les coses. Van decidir començar escrivint els somnis d’elevat simbolisme que tinguessin i un dia, inesperadament, Helen va sentir una veu que li va començar de dictar el curs de miracles. Després, en col•laboració amb en William, van anar polint, titulant i donant coherència al sorprenent material que ella anava rebent. La revelació va durar set anys.

El perdó posa punt i final al nostre sofriment.

El curs de miracles està escrit en una terminologia cristiana, parla molt sovint de Déu, Jesucrist i l’Esperit Sant, però deixa ben clar que el pecat és una demència impossible. El pecat -sentencia el llibre- no existeix. També diu que els sentiments de culpabilitat no ens aporten res de bo perquè la salvació és escapar-se de la culpabilitat. No tens cap altre enemic.

El curs va portant els lectors a comprendre que tot el que no és amor és una demanda d’amor, que donar i rebre són una i la mateixa cosa i que el que percebem del món és el mateix que nosaltres hi hem projectat. És a dir: que veiem el que volem veure.

També diu que, quan ataques l’altre, l’únic que demostres és la teva debilitat i que tot el que fas als altres t’ho estàs fent a tu mateix. Aquells que no han après necessiten que se’ls ensenyi, no que se’ls ataqui. Atacar aquells que necessiten que se’ls ensenyi és perdre l’oportunitat de poder aprendre d’ells.

El curs de miracles ens va explicant com desenganxar-nos de l’ego i ens diu que el perdó és l’eix central de la salvació. Perdonar és perdonar-se i, ben mirat, no hi ha res per perdonar: El perdó no perdona pecats, atorgant-los així realitat. Simplement el que veu és que no hi ha hagut pecat. El perdó posa punt i final al nostre sofriment.

DEL LLIBRE D’ENTREVISTES: DEU CAMINS, CENT CRUÏLLES – 2007

L'entrada “Un curs de miracles” ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

–Coneix l’altra versió d’aquesta història?, –preguntà el jesuïta Charles Lalemant.

–No, no sabia que n’hi hagués una altra, –digué el capità sincerament.

Lalemant s’eixugà els llavis molt educadament amb la punta del tovalló, tossí una mica amb discreció i després digué:

–M’imagino que alguns de vostès ja deuen saber la majoria de coses que explicaré. Suposo que no els molestarà si les torno a explicar una altra vegada.

–No, no, si us plau! Quan vostè parla, sempre s’aprèn alguna cosa nova –digué el senyor Champlain de seguida.

–Uns cinc anys després del primer viatge de Colom a Amèrica va dir Lalemant– a poc a poc, com aquell que explica un conte–, els anglesos varen descobrir l’illa de Terranova i van quedar meravellats de l’abundància de bacallà i peix de diverses espècies que hi havia en aquella zona. Des d’aleshores, com ja deuen saber, un autèntic estol d’embarcacions de pescadors de diverses nacions d’Europa s’arrisquen a travessar l’Atlàntic per venir a pescar cada estiu en aquests mars. Els més nombrosos de tots han estat i són els bascos, acompanyats de pescadors que provenen d’altres parts del nord d’Espanya.

Quan arriben a Terranova, la feina d’aquests homes no solament consisteix en pescar el bacallà, l’han de baixar a terra en algun dels nombrosos ports naturals de l’illa, preparar-lo, assecar-lo i salar-lo perquè es conservi. També pesquen la balena per fer-ne oli, l’esturió, la foca i la morsa. Al cap de mig any de treball dur i perillós, les embarcacions tornen cap a Europa carregades sobretot de bacallà salat i oli de balena, productes que en els ports d’origen es venen bé i donen bons beneficis.

Com que cada any centenars i fins i tot milers de pescadors fan aquest trajecte, es diu que a principis del segle XVI alguns d’ells van entrar al golf de Sant Llorenç abans que Cartier. Allí, és clar, varen trobar els indis, els van ensenyar or i plata i els demanaren a veure si en tenien. La brillantor d’aquells metalls devia ser una novetat per aquella gent. Amb la cara que feien demostraven que allí no hi havia ni or ni plata ni res que s’hi assemblés.

Es diu que els pescadors espanyols tornaren a insistir ensenyant-los altra vegada els metalls preciosos i preguntant: acà nada?. Els indis no entenien res i es limitaren a repetir aquelles dues paraules sense saber què significaven. Als mariners els devia fer gràcia i van acabar tots plegats rient i repetint acà nada, acà nada,.. Era evident que allí no hi havia El Dorado mític que tots somiaven trobar.

Uns anys després Cartier va desembarcar a les costes del golf de Sant Llorenç i va demanar als indis que va trobar quin era el nom d’aquelles terres. Els indígenes, que no comprenien absolutament res del que els estaven preguntant, li van tornar a dir les dues úniques paraules que havien après d’uns altres homes blancs: acà nada, acà nada,.. Cartier va quedar ben convençut: aquell país es deia Canadà.

DE L’OBRA: NIÀGARA, EL TRO DAIGUA – 2006

L'entrada Fe, esperança i caritat ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

— M’agrada escoltar com parles perquè sé que no fas teories, el que dius és fruit de la teva experiència directa. T’he sentit dir que per il•luminar-nos només cal que meditem, siguem conscients i observem amb atenció totes les coses. Això vol dir que les pregàries, les ofrenes, els sacrificis, els rituals i les cerimònies no serveixen de res?

— Imagina’t –digué Buda assenyalant el riu que tenien davant– que volguessis anar a l’altra riba. Què hauries de fer?

— Buscaria un gual per travessar el riu caminant i sinó hi aniria nedant o amb una barca, –respongué Uruvela.

— I si no trobessis cap gual per anar-hi caminant, no sabessis nedar i no tinguessis cap barca, com t’ho faries? Tu creus que si et quedessis aquí resant i fent ofrenes als déus, l’altra riba vindria cap a tu?

— Esperar que l’altra riba vingués cap a mi, gràcies a les meves pregàries i les meves ofrenes als déus, seria una ximpleria. Encara que em passés mitja vida resant no ho aconseguiria, –digué Uruvela.

— Exactament! –exclamà Buda– per travessar el riu necessites els mitjans adequats. Jo entenc que l’altra riba és el Nirvana, l’alliberament o l’estat de la pau perfecta. Si vols arribar a aquest estat, cal vèncer la ignorància i les creences que bloquegen el teu creixement espiritual. Meditar i observar profundament totes les coses, a mi m’ha servit per arribar-hi. Aquesta ha estat la meva experiència.

DE L’OBRA: BUDA, EL LOTUS BLAU – 2004

L'entrada Els mitjans adequats ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

a) Que realment fem mal a l’altra persona.
b) Que l’altra persona sigui prou sàvia per no deixar-se afectar pel nostre atac.

En qualsevol cas, si ataquem, ben segur que ens farem mal a nosaltres mateixos.

Quan projectem la nostra ràbia contra els altres és com si els volguéssim pegar amb una barra de ferro roent o com si tiréssim arena contra el vent. Les nostres mans ens quedaran cremades o els nostres ulls plens de sorra.

Aquesta és una llei molt antiga: recollim allò que sembrem.

DE L’OBRA: BUDA, EL LOTUS BLAU – 2004

L'entrada Fer-se mal a un mateix ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

La derrota era previsible: dos-cents pagesos morts en el camp de batalla, dos-cents més fets presoners, entre ells en Pere Joan Sala, el comandant de la tropa. La resta pogueren escapar-se i buscar refugi al Montseny.

DE L’OBRA: VIA FORA, LLADRES! – 2003

L'entrada La batalla de Llerona ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.

Acceptar la mort no solament és desmitificar-la, desdramatitzar-la i facilitar les coses perquè puguem arribar a morir serenament. Acceptar la mort canvia la vida perquè la visió que tenim de la mort condiciona tota la nostra existència. Com actuaríem si fóssim conscients que demà podem morir-nos? Ens amoïnaríem pels mateixos problemes?

DE L’OBRA: APRENDRE A MORIR, APRENDRE A VIURE – 2002

L'entrada Acceptar la mort ha aparegut primer a Albert Parareda Franquesa.