Cal Temerari

1r Concurs Literari de Cal Temerari

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:53:20 +0000

Els relats participants al concurs, ordenats alfabèticament, són els següents:

Vi de ferreteria

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:27 +0000

La meva tieta xerrica al fons del menjador mentre escalfem aigua per al romaní. Murmura “he de trobar una altra manera de viure”. L’endemà la senyora Xerric es presenta a la ferreteria del poble, de la qual és clienta recurrent. —M’han dit que busqueu algú fix! En tinc 53, però li dono la volta i com si en tingués 35!

Fa anys que la senyora Xerric va deixar enrere Barcelona, i se’n va anar a viure entre vinyes al Penedès. Volia estar a prop del seu pare, i tenint una filla encara a preescolar, va decidir que es mourien al mas. Allà va conèixer un pagès d’aquests que provenen de tota una nissaga amb el mateix nom, vestit de petites variants. Antoni, Toni, Tonet, Ton… compartien nom llinatge i terres. La finca de Can Toni.

Abans de ser senyora, quan era simplement Xerric, la tieta havia hagut de practicar diversos oficis. Tots al voltant del món nocturn. Treballava majoritàriament en clubs, portant amunt i avall els diferents artistes, i mirant que tinguessin tot allò que necessitaven. La Xerrica havia consumit molt de jove. O aquesta era la imatge que jo n’havia tingut tota la vida. Perquè així en parlava el pare, el germà petit de la primera tongada de tres. Així ho deixava caure, quan en converses familiars es parlava de la gresca. Ràpidament, assenyalaven al meu progenitor com a la cabra desbocada, el llibertí. Ell es defensava citant l’any i mig que la senyora Xerric havia viscut a Berlín. Després del seu primer divorci, va canviar d'interessos i hàbits. Ara, amb una filla petita, va decidir apuntar-se a cursos de cuina. Durant un any i mig va estar-hi bolcada, treballant en diferents restaurants i esdeveniments privats. La tirada li va durar el mateix que la seva estada a Berlín.

Amb tot, els anys i les ruptures, la senyora Xerric es torna pagesa. Treballa la vinya, i resulta que li agrada tant que s’hi deixa un tros de dit. Fa el seu propi vi. Se separa del Toni. Un home amable, totes les parelles d’ella havien estat el que se’n diria “bons jans”, però també, homes molt poc autosuficients. D’aquests que més que una parella, buscaven una mare. I amb en Toni, amb qui va tenir el seu segon fill, en Ton, el problema va ser justament aquest: la mare d’ell. Una dona vella, amb qui vivien porta amb porta, i que patia d’una avançada síndrome de Diògenes. Malparlant, si m’ho permeteu, estava tocada del bolet. I viure al seu costat era molt demandant i pesat. Sovint ella i la Xerric entraven en conflicte.

Ara, la gran dels germans, viu al pis que es va comprar l’àvia. L’àvia s’ha traslladat al poble del costat per ser lluny de l'avi, amb qui com més anys passen menys espais poden compartir. Paga el lloguer a se mare, però va escurada. La vida del camp és precària, i més quan el teu exmarit et fa de cap. Vol deixar de treballar pel Toni, perquè l’explota a ella, però encara més al noi de Mali que té contractat per la meitat de sou. Així que està buscant feina, i li ha semblat bona idea preguntar a la ferreteria del poble.

No era una tria innocent; era un tastet d’humilitat cap als pedants de qui havia estat envoltada fins llavors. El món dels vins és un espai, com podeu imaginar, masculinitzat. No és cap sorpresa, que sovint acabes en espais socials, envoltada d’homes que creien saber més de vins que ningú. Explicava una broma que sovint es feien entre ells en arribar als esdeveniments. Preguntaven pel vi que havien portat els convidats. Competien extraoficialment. I si algú portava un vi de supermercat, es deien amb to burleta: “Homeee, d’on has tret aquest vi? De la ferreteria?”.

Ara la Xerric no només treballava a la ferreteria, sinó que havia pogut comprar algunes vinyes que havia compartit amb el seu exmarit: la Vicenta, la Buscona i la Carola, per a continuar fent-hi el seu vi. I ara, quan els pedants del vi li pregunten amb recança: "On has comprat aquest vi? A la ferreteria?", ella pot somriure i sentenciar: "Doncs toma". I entre vinyes i caragols, sembla que ha trobat una forma de viure.

Us nomeno còmplices de les meves voluntats

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:25 +0000

Jo, major d'edat, domiciliat per la força en aquest tros fred del món, en ple ús de les meves facultats mentals, manifesto que aquest és el meu testament i anul·lo qualsevol altre que hagi fet amb anterioritat.

I així, per la present, declaro aquestes paraules com la meva voluntat, i d’aquesta manera vull que es compleixin quan m'arribi l'hora final.

Vull fer constar que he viscut els dies que m'han tocat embastant-los amb puntades barroeres. He teixit la vida com si fos una camisa de camp; apedaçada, sense patró, amb els retalls que m'he anat trobant. Les preguntes em van fer caure les cadenes als peus; però la dringadissa del metall en trencar-se és molesta i s’encomana. Per això em domiciliaren en aquesta cel·la.

Jo, que ahir anhelava veure les gebrades blanques dels matins de Novembre, i els ballesters pescant en el cel ocre de Juliol, avui tan sols necessito la franja d'estrelles dibuixada entre el mur i els barrots per pensar en la vida del demà.

És des d’aquesta gàbia des d’on escric aquest testament que, sense coses ni diners, llega tan sols el que em queda; les meves voluntats.

Us les llego a vosaltres que encara heu de néixer. I així us nomeno còmplices de les següents voluntats:

Primer (1r). Que demà l'esperança sigui tangible: sigui un sostre sec i una aixada esmolada. Que ens allunyem de les distopies que dipositen les esperances en naus espacials, i deixem d'apostar-ho tot a una buida transcendència estel·lar.
Segon (2n). Que demà els anuncis de les cantonades només diguin: Vingui avui i aprengui's el nom dels ocells i les abelles! I que aprenguem a valorar el que és de debò.
Tercer (3r). Que demà ningú tingui més tros del que pot conrear, i que els molins i els forns siguin compartits.
Quart (4t). Que demà la carn s'encaixi entre els sospirs de plaer, sense vergonya, sense pecats i sense jerarquies.
Cinquè (5è). Que demà els altres i el nosaltres es fonguin per forjar el tothom, i que la força es mesuri en el brunzit del murmuri.
Sisè (6è). Que demà la pagana trinitat de l' Aigua, la Terra i les Llavors transmuti en totes les dimensions del que som;

Ombra, Estovalles i Vi;
Treball, Suor i Repòs;
Vida, Mort i Vida.

I així ho faig constar amb la data d’avui, i la pedra com a únic testimoni. Perquè demà, qui viatgi des d'altres indrets, al veure-us, es digui a si mateix: Sembla que han trobat una forma de viure.

Si no fos....

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:24 +0000

Si no fos pels turistes , aquell ogre ja hauria mort de gana, tan gros i pudent com és. Se’ls empassa sense pelar , alguns amb roba i mòbil encès I tot (El desig en forma de targeta de crèdit i la liquadora a tota màquina triturant esqueixos de flors).

Si no fos per la llum dels aparadors, la nit seria fosca de veres , només canviants segons els moviments terrestres. Però els neons i els fluorescents ho deformen tot , com un penjoll, com un descompte exclusiu.

Si no fos pels selfies, els hashtags ,..l’ogre seguiria rondant els seus caus misteriosos i obscurs indrets, enlloc d’anar endrapant influencers ,visitants i extraterrestres dels quals no es coneix cap cas de segrest.

Si no fos pels bons moments que em fan passar aquestes persones heroiques de l’Àrtemis que arriben a la Lluna sense papers i ningú els tanca a cap CIE (Centre d’Internament d’Extraterrestres)

Si no fos per tu, que extorsiones dones per fer habitacions d’hotel a preu fet, tu que provoques gana i son als habitants de mig món i de sobrealimentació i hores de gym a l’altra meitat,

Si no fos per tu , Oh Gran Home Blanc! Que vius en el progrés, evolucionat, desenvolupat , civilitzat, megaprojectat constructor de pobres, preses, fronteres ,pregons, protons ,fronts i presons.

Si no fos pels bitllets , els nostres cossos brillarien al migdia, quan fos migdia. Els bitllets....aquells papers de colors escanyats dins les carteres sense oxigen, que volen com fulles seques pels carrers i les coves. Si no fos per ells, no valdríem res, poc menys que rems a la deriva . Bots .

Si no fos per mi , i per tú i per tu també i per ells , que sembla que han trobat una forma de viure , aquesta història estaria finiquitada en segons , perquè a nosaltres ens tremolen les mans després de la foguera i ensumem el terra cobert de serradures allà on abans hi havia aigua i vi, camins oberts i veus cantant , cases plenes i fonts rajant dia i nit. Ben clares.

Sempre amb tu

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:23 +0000

Amb el cafè era implacable, no es conformaria mai amb un cafè que no fos de Colombia, amb una crema avellana espessa, cos equilibrat i aroma intens. Només acceptaria un cafè aigualit, tipo americà, si li fes la seva àvia, amb cafetera italiana i un petó al front, sense excusa. Sap greu, perquè va marxar massa ràpid, i desde llavors es va tornar més exquisit amb les aromes. I amb moltes altres coses, com en el plec del puny de la camisa cordat al segon botó.

No creia en Déu, ni en l’eternitat, ni en aquella manera tan falsa que tenen les persones de plorar la mort. Ell era més de callar, ajustar-se el plec del puny de la camisa, fer un glop de saliva i agendar una nova visita al google calendar. Mai fallava si se’l citava.

Just en aquell moment, mentre encara tenia l’espuma de l’espresso als llavis, li va sonar el telèfon.

-Me l’he de canviar d’una vegada —va dir en veu baixa renyant el telèfon, com si no hagués sigut ell qui va decidir la musiqueta de Crazy Frog fa 7 anys, abans de la mort de la seva àvia.

-Si?, sí sóc jo, cap problema, clar clar, em sap molt greu, ara vinc.

Feia tots els viatges fins l’hospital amb tren, i malgrat hi haguessin llocs lliures -poques vegades- es quedava dret al centre del 3r vagó, aquell que en obrir-se la porta a Bellvitge tenia la sortida just davant. Li agradava tenir la sensació de tenir-ho tot controlat i odiava amb despreci la gent que es quedava quieta a l’esquerra de les escales mecàniques

-Disculpa, passo!

Cadascú té les seves lluites particulars. La seva era acompanyar la gent que moria sola. La psicòloga li ho havia suggerit com a teràpia del dol. El programa es deia “Sempre amb tu”. Feia cinc anys que hi anava.

El dia que la seva àvia va morir ell estava a la presentació del llibre, el seu primer gran llibre “Sembla que han trobat una forma de viure”, al pis de dalt de tot de l’FNAC del Triangle.

-Habitació 335 oi?

Mai li semblaria un gran llibre a ell, i menys encara al saber que aquella maleïda presentació li havia esgarrapat les últimes paraules, les que mai s’havia atrevit a dir. Pensava que compartint el cafè, aquell aigualit tipo americà i el petó al front ja serviria, ja s’entendria.

Al cap de dos hores de silenci va notar que la mà d’aquell senyor era freda, massa freda.

-Si la veus, diga-li que l’estimava. Va dir-li en veu baixa.

I es va sentir inútil, com sempre.

No creia en Déu, ni en l’eternitat, ni en aquella manera tan falsa que tenen les persones de plorar la mort.

Però li agradaria.

Principi de parsimonia

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:22 +0000

Davant el col·lapse es va instaurar el règim. Ens trobàvem en el principi de parsimònia. Vivíem en la simplicitat. Tot resultava senzill i no requeria d’esforç, ni físic ni emocional. La vida era fàcil. L’explicació més simple a qualsevol inconvenient solia ser la correcta. Els inputs i les variables socials havien estat reduïdes, i la complexitat va deixar de multiplicar-se més enllà de les necessitats més elementals. No et compliquis. “Keep it simple, Stupid”. Semblava que havíem trobat una manera de viure.

La simplicitat havia resultat ser la màxima sofisticació de la vida humana. Tot allò que no vam poder explicar de forma perceptible volia dir que no ho podíem acabar de comprendre. Per tant, ens vam limitar a fer tot allò que ens resultava mòdic i ponderat. Allò que podíem. Qui fa el que pot, no està obligat a més. S’havia acabat el règim meritocràtic. La població no tenia desig d’escalar en cap tipus de capital. L’acumulació de poders —econòmics, culturals o socials— havia esdevingut obsoleta. L’esperança de vida s’havia prolongat i la demografia s’havia estancat. Les persones ja no sentien desig de procrear-se; estaven satisfetes. Les estructures familiars havien estat reduïdes a una minoria irrisòria. No calia tenir fills, no et cuidarien ells en envellir. Tampoc no calia formar una parella per poder emancipar-se. Les persones requerien del més mínim esforç per satisfer totes les seves necessitats, i això incloïa l’habitatge. L’amor seguia existint, però el desig sexual va caure junt amb la indústria de la bellesa i la descapitalització del cos de la dona. El sexe es va tornar una tasca més, com qui ha d’anar al lavabo perquè el fetge ja ha acabat la seva funció. La gent estava satisfeta. L’ansietat va disminuir dràsticament; viure no requeria constància. La rutina era pausada i poc demandant. La salut mental global va començar a millorar i les persones estaven menys tristes. El llindar d’emocions s’havia regularitzat en el confort; no hi havia variabilitat extrema, ni tristor, ni eufòria.

Aviat van sorgir els primers incongruents. El que el govern va etiquetar de sobrepensadors egocèntrics, els sociòlegs, en canvi, els tractaven d’addictes a les incoherències i defensors de l’absurd. A mi em semblaven coses de nens; de tant en tant apareixien pintades en alguna façana: Has trobat el tercer peu al gat? Més endavant van començar a organitzar-se políticament; tenien representació parlamentària i es presentaven amb eslògans com: “No es parsimoniós conjecturar?”. Llançaven preguntes que no pretenien ser respostes, burletes al règim de parsimònia. Allò que havia començat com una trapelleria va desembocar en un moviment reaccionari. Demandaven, adrenalínics, una altra manera de viure. Desitjos pendulars de retorn a les pràctiques prèvies al col·lapse. Si el descans, la simplicitat i el son havien arribat per resoldre tot el dolor i patiment que carregava la humanitat, els anhels d'estimulants havien arrelat en un grup de persones; començaven a estar ansiosos. Havien estat sedats sense pastilles, i la relaxació perpètua era insaciable.

Van començar a aportar dades. Tot i ser la societat més longeva en la història de la humanitat, les eutanàsies al voltant de la quarantena eren molt populars. El cos envellit començava a patir dolències i les persones donaven la seva tasca per enllestida. El desinterès pel sexe havia frenat en sec la natalitat. Les persones amb úters no volien gestar, perquè l’embaràs i el part requerien un sacrifici innecessari. Els historiadors van anomenar aquest fenomen com l’inici de les perversions emancipadores. Aquell mateix any es va postular victoriós un nou partit al govern, sota la frase: “Stupid to keep it simple”

Piuladissa

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:21 +0000

Hi havia una vegada un poble sense nom als mapes, perdut entre valls ondulades, on la gent havia après a caminar amb el cap cot. Durant anys, potser segles, sobrevivien sotmesos a un poder que els segellava els llavis i oprimia els cors: treballar, obeir, no qüestionar.

Un silenci ombrívol empastifava els carrers estrets, acoquinava les cases, i s’arrapava als arbres que es doblegaven cap cots.

Però vet aquí que un dia —ningú no sap ben bé quin— alguna cosa va canviar. Un nen, cansat d’arrossegar galledes d’aigua, va picar amb els dits la vora del pou. Toc. El so, breu però ferm, es va expandir com les ones dins un llac. Ho va repetir. Toc, toc. Sorprès, va esclatar a riure. Aquella riallada festiva, tan desconcertant, va fer aixecar alguns caps. Una dona gran, que sempre s’asseia davant de casa amb la mirada extraviada, se’n va encomenar, i va fregar dues pedres amb les seves mans neguitoses. Ras, ras. A l’altra banda del carrer, un home poruc va colpejar el martell: clonc. I així, sense cap ordre ni consigna, els sons es van multiplicar. Per fi, el poble es va escoltar.

La mortalla feixuga que sotmetia els habitants es va tornar compàs. De volta, tothom va comprendre que si no podien parlar, podien sonar. Aleshores va començar la rebel·lió orquestral, sense armes, ni crits, ni violència. Els cossos abaltits es van transformar en vigorosos instruments: els pits marcaven el compàs, del refrec de les cuixes s’esbombava el batec dels tambors, els dits xiulaven, les llengües vibraven, els pulmons sospiraven com acordions.

Entusiasmat, el nen que fora el pioner de la embranzida orquestral, va prendre una batuta, amb la qual va transformar el poble en un cor immens d’apassionats. A l'uníson, feien ressonar tots els racons. La xaranga s’esmunyia fins i tot entre les escletxes, extenent els seus tentacles pels indrets més insospitats.I en aquella música hi havia tot allò que se’ls havia negat: la rialla, el desig, la memòria, la tendresa.

Les cases es van obrir com caixes de ressonància. La percussió feia cruixir les portes. Les finestres tremolaven de plaer. Les fulles dels arbres til.lejaven com cristalls. Fins i tot en el salt de les fonts, una cadència rítmica repicava com platerets d’aigua.

Quan els amos van arribar per imposar ordre, es van trobar davant d’un recital que els burxava com un sac de gemecs. Es sentien impotents per comandar i dominar el galliner. No hi havia consignes a prohibir, ni líders a empresonar. Només una onada de so que ho travessava tot: alegre, salvatge, incontenible. irrefrenable. I el pitjor: irresistible.

Amb les orelles tapades, es van esgargamellar fins reventar-se els pulmons; però els seus crits es dispersaven dins les entranyes d’una tempesta de mantres indomables. Van intentar colpejar, però cada cop furiós era absorbit i retornat fet melodia.

Restar-hi més temps per imposar la seva llei se’ls va convertir en un turment. Els patrons van haver de tocar el dos. No podien existir dins d’aquella harmonia. El poder necessita del silenci mortuori. Allà només existia bellesa i poesia.

“Sembla que han trobat una forma de viure”, es van dir, abatuts, quan un cop alçats en el punt més alt d’un turó, es van girar enrere.

Des d’aleshores, el poble ja no es pot descriure amb paraules. Qui hi arriba diu que les cases respiren, els arbres canten, i fins i tot, que les ombres arrosseguen el seu propi ritme. Expliquen que, si hi passes prou temps, el teu propi cos comença a vibrar, com si recordés alguna cosa antiga i ancestral.

I és que, en aquest llogarret, ningú no torna a ser esclau.

Perquè un cop has après a sonar, ja no pots tornar a callar.

Orgasme celestial

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:20 +0000

Es prepara una bossa amb una samarreta, dues calces i una faldilla de flors, que allà no ha de fer fred. Feia tant temps que hi volia anar.

Obre valenta el forrellat de casa, carrega la bossa i comença a caminar cap a l’est, buscant la llum. La que porta anys buscant i que sempre li han dit que pot trobar dins seu.

—És el destí, pensa (per això els pares van triar per a ella el nom d’Aurora).

L’Alba també ha marxat de casa avui. D’un rampell. Carregada amb la motxilla groga i un pot de vidre ple de xocolata amb llet. Menja xocolata a tothora.

Busca la dolçor que va perdre fa anys, quan va morir la Giga, la seva companya.

I camina tremolosa cap no sap on, seguint aquell instint animal après de tant compartir.

L’est és un punt concret? Un topall on trobar refugi? Dins de qualsevol est pot obrir-se un nou destí?

L’Alba hi arriba quan encara és fosc i s’asseu a terra.

L’Aurora hi arriba uns instants més tard, quan es dibuixa un fil daurat a l’horitzó.

Es veuen, es miren, es reconeixen, s’agraden… i de sobte la llum els tenyeix la pell.

Llum entre calces, faldilles de flors i xocolata dolça.

I senten aquell instant com el més bonic que han viscut mai.

Sembla que han trobat una forma de viure: mirant-se, sentint-se.

Tan a prop i tan desconeguda quan no la saps mirar.

L’Alba i l’Aurora, foses en un orgasme celestial.

No em preguntis com trobar la felicitat

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:19 +0000

La seva presència era màgia pura. Caminava entre arbres cada matí a la vora del riu, calmada, amb aquell camisó de color blanc trencat i les vores de punt caigut fins al turmells. Descalça. Al poble tot era difícil a l’inici del segle XX, no tenien llum ni aigua corrent, menjaven dels cultius i la caça. Era un poble aïllat i allunyat. La infelicitat es respirava a cada porta de cada llar, però ella era feliç, immesurablement feliç.

- I com ho feia àvia? Per què era tan feliç?

- No em preguntis com. Això és un secret que es va endur a la tomba junt amb el seu amic, petita.

- Quin amic?

- El seu guardià. Un gos que l’acompanyava allà on anava. La protegia, la cuidava. La guiava. L’Estimava tant com ella a ell. Eren inseparables. Ella deia que era el seu àngel. Van marxar alhora.

Al poble tothom volia tenir-ho tot i quan arribaven els forasters de ciutat amb històries de riqueses, la gent marxava amb ells a buscar aquella felicitat material. Tot allò que tant desitgem quan la ceguesa ens domina. Amb els anys, al poble només hi quedà un vell fort i la seva dona. Ell, tallava llenya i admirava com la noia i el gos passejaven cada matí despreocupats. Es recolzava la destral a l’espatlla i els mirava envejosament amb mig somriure als llavis.

- No entenc com s’ho fa, però és meravellós observar-la. No tenen res de res i fins i tot sembla que el gos somrigui.

- No ho entens?- contestà la dona de mans tremoloses i veu esquerdada- Doncs ho tenen tot, saps? Sembla que han trobat una forma de viure que la resta no coneixem o no volem conèixer.

Aquella manera de caminar àgil, lleugera, tranquil·la, amb un petit somriure i la respiració equilibrada, havien estat l’enveja del poble cec durant anys. Ella i el seu gos, ella i la felicitat.

- Però àvia, no ho entenc.

- Petita, no ho has d’entendre ara, arribarà un dia en que ho sentiràs, i caminaràs amb un somriure permanent als llavis. Segurament jo ja no hi seré però a través d’ell, et faré entendre que hi soc.

- Què vols dir àvia? On marxaràs?

- Tanca els ulls, petita.

Amb les poques forces que tenia, l’àvia va aixecar-se d’aquella butaca marró i vella que grinyolava per tot arreu per agafar una capsa desgastada i donar-li a la nena.

- Felicitats petita, d’aquí uns anys te’l podràs posar.

El camisó blanc caigut de vores de punt estava intacte. La nena se’l mirava com si veiés un tresor buscat durant segles.

- Oh! És com el de la noia?

- És el de la noia.

- I a través d’ell sabré que estàs amb mi?

- No petita! A través del vestit no! (Riu) Serà a través d’ell... té- va dir d’esquenes a la nena.

Un petit pelut, d’orelles grans i mirada tendra apareixia d’entre els braços de l’àvia al girar-se.

- Ell t’ensenyarà a trobar la felicitat.

Mel fermentada

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:18 +0000

L’Oriol es desperta, amb aquella angoixa de qui creu que s’ha quedat adormit, a l’instant s’adona que encara queden dues hores perquè soni el despertador. Està sol al llit, encén el mòbil i veu que l’Ona l’ha escrit, que vol parlar, es desvetlla per complet, de què deu voler parlar? On deu ser?

Sap que no estan en el seu millor moment, ahir va tornar a arribar a casa a les tantes de la nit i amb cinc o sis copes de més. Van discutir, ella li va dir que feia temps que se sentia sola, que no l’ajudava en res, que el veia trist, que es passava el dia enganxat al mòbil, que quin projecte tenien en comú... Quan feia que no se n’anaven a passar el dia fora? Quan temps feia que no es cuidava? Quant temps feia que no la cuidava? L’última vegada que havien fet l’amor? Ni ho recorda...

La resposta de l’Oriol era la de sempre: “Ona, ja saps que t’estimo més que a la meva vida”, ella li va contestar amb aquella frase d’Els Pets... “No n’hi ha prou en estimar-se molt Oriol...”. Una vegada més, es va trencar a plorar i se’n va anar a l’habitació. Ell, conscient que l’havia cagada, se’n va al sofà, s’odiava a més no poder, un altre dissabte fent-se la pregunta, com he acabat així?

Diumenge al matí l’Oriol s’aixeca amb un mal de cap descomunal, mira per la finestra i veu que fa un dia increïble, però l’únic que vol es baixar la persiana i tornar a dormir. Va a l’habitació i descobreix que ella no hi és, no li ha deixat cap missatge. S’adorm una altra vegada i s’aixeca passades les dues del migdia. Mort de gana però amb la panxa destruïda, es bull una mica de pasta, li posa el cul de tomàquet fregit que queda a la nevera i una mica de formatge i s’asseu a veure el TN migdia... Sembla que el genocidi no s’atura, el boig d’en Trump vol carregar-se el mon, un altre cas de corrupció dels de sempre... Quina merda de mon ens està quedant, pensa....

De sobte, rep una trucada de l’Ona. Ella li explica que se n’ha anat a un poblet de costa amb unes amigues i que no tornarà fins la nit, li demana que miri si els gats tenen aigua i que recordi que cal netejar la caixa de sorra. Ell assenteix, li demana perdó pel que havia passat ahir, però ella li diu que no es moment, que ja ho parlaran un altre dia i acaba amb un : “fa un dia magnífic, surt a que et toqui el sol una estona”.

Ell es passa la tarda estirat al sofà, sense fer res, veient pel·lícules de Netflix que ja ha vist 200 vegades i comentant amb el grup d’amics com d’ èpica que va ser la nit anterior i totes les “aventures” que van viure... S’adorm, no se n’adona i ja son les nou de la nit quan sent les claus que obren la porta de casa. L’Ona s’indigna al veure que no ha tingut la decència de netejar els plats del dinar i, evidentment ella sap que la merda del gat seguirà al mateix lloc, n’està farta, ho ha decidit, farà el pas, el deixarà. Marxarà a mitja nit i ja no el veurà mai més, sap que cara a cara no el pot deixar, perquè li fa pena, “ell abans no era així” es repeteix al seu cap una vegada i una altre... “Prou, Ona! Sigues valenta, no tens perquè aguantar això!”. Sense fer soroll, recull 3 mudes i quan veu que l’Oriol s’ha adormit marxa...

Marxa per estar tranquil·la, marxa per poder sentir-se estimada de nou, marxa per créixer, marxa amb por, marxa amb ràbia, marxa amb tristesa, marxa amb resignació, marxa per dignitat i sobretot marxa per ser feliç..

Sembla que ha trobat una nova forma de viure.

Manual de bosquetana

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:17 +0000

No cal saber-ne detalls de com has aconseguit la teva meravellosa caseta al bosc, sigui com sigui, la tens. Si has hagut de traficar amb òrgans o fer de puta cara algun cap de setmana, és el teu secret i assumpte privadíssim i absolutament respectable per qui escriu aquest manual. Has de tenir clar que només és un mitjà per a arribar a la finalitat que t’interessa. Per tant, tranquil·la que ningú et jutjarà.

Tens la teva caseta al bosc i ets summament feliç. A partir d’ara, com a bosquetana, estaràs en contacte permanent amb la natura. Ull, no et pensis que serà un camí de roses, et serà dur, però et farà sentir viva i recompensada per tot el que fas. Busca aigua corrent fresca, neta i potable. Tindràs l’aigua per beure per cuinar i per rentar-te també tu. No et deixis. Renta’t la cara i les mans sempre. No descuidis mai això. Alguns éssers humans són inferiors i infeliços perquè sovint es descuiden. El menjar et posarà més valenta. El dia que cacis el teu primer conill et sentiràs la Diana del bosc, gairebé immortal. Quan el tinguis mort, treu-li la pell i els budells. Cuina’l amb amor i lentitud. Aquí no hi haurà cap pressa. T’hauràs d’haver endut el llibre de les plantes silvestres per poder-les conèixer a la perfecció. Fes ús de les verdolagues, els espàrrecs, l’ortiga, la ruca, la farigola, el moixernó, la camamilla i les pastanagues silvestres. De tot el que es menja te'n serviràs. Però també te les hauràs de veure amb els teus altres veïns, que al capdavall, volen el mateix que tu, cruspir-se el bosc: la guilla, l'escurçó, les aranyes, els mosquits, les vespes, els ratolins, les àligues, i els malparits senglars. Quan els senglars et trobin et voldran atacar, et voldran prendre tot el que tens, tant si es menja com si no, sembla que han trobat una forma de viure tocant els collons als humans. Si tens una corda fora la cabana, perquè no l’has recollida, un senglar beneit se te l’endurà. És clar que no li servirà de res, però és tan cafre i malparit que la voldrà agafar. Si has deixat un pot brut damunt d’una pedra, el senglar hi ficarà el seu morro estúpid i espantat marxarà disparat amb el cap dins l’olla com un sonat. Si un dia deixes la tovallola estesa en un filat, el teu entranyable veí senglar en mossegarà una punta fins que la faci caure i s’hi rebolcarà amb tot el fang dels seus pèls llarguíssims. Aquest serà el teu nou enemic per la resta de la teva vida de bosquetana. Posa-li molt difícil o te les farà passar magres.

La utopia d'en Khaled

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:16 +0000

Entre runes, en Khaled repassa amb ulls cansats tot el que queda del que un dia va ser el seu barri.

Hi interpreta un testimoni del que podria ser el barber i, una mica més enllà, la botiga de comestibles de la Mariam.

Sense massa afany, imagina com podrà començar a reconstruir-se. Sent amb intensitat totes les esquerdes del seu cos abandonat, famolenc però alhora fort. És testimoni viu del que queda quan diuen que la guerra acaba, però encara hi és.

Malgrat tot el que ha passat. Malgrat l’odi que ha devastat tota la ciutat... sembla que han trobat una forma de viure.

L’han trobada perquè hi ha un mestre d’escola que ha ordenat dotze tamborets improvisats amb caixes de metall, i els infants el visiten per a aprendre matemàtiques amb ritmes repetitius. La cadència de la música que composen els esbossa un somriure, i en aquell segon —entre el tercer i el quart compàs— hi ha quelcom en els ulls d’una nena que recorda la possibilitat de ser.

Han trobat una forma de viure (potser utòpica, potser inventada) en què les oliveres tornen a ser seves, com ho és el riu i ho és el mar. I els avis expliquen contes a la plaça, envoltats de la família que els escolta sense pressa. No amb el neguit i la por de quan han de venir els botxins. No amb el neguit i la por de saber-se presoners a la seva pròpia terra.

Han trobat una forma de viure entre el xivarri del mercat que es reconstrueix mica en mica, amb tota la paleta de colors: la del groc llimona, el verd julivert, i el vermell de la poma. I sense la por del color de la sang morta, que ho embruta tot.

En Khaled passeja entre les runes i imagina la utopia d’un món que els pugui estimar. I tanca els ulls i pensa: trobarem una forma de viure.

La teràpia

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:15 +0000

- I a tu, Sheila, com et fa sentir això?

- Normal, suposo. Vull dir... Els entenc. Vull dir... Sembla que han trobat una forma de viure amb la culpa.

L'únic és que, a vegades, quan em miren, crec que no poden evitar pensar que sóc l'error més gran que han comès a la seva vida. Com si fos un mirall els reflecteixo el seu propi fracàs: la família que han trencat, la persona que no han pogut ser. Ho puc llegir clarament als seus ulls. Fa una mica de pena, la veritat.

A vegades s'adonen que ho noto i fan el que poden per intentar dissimular. La mare ràpidament es tapa amb les ulleres de sol. Tot i que al cel hi hagi núvol, tot i que no pugui amagar en la veu com li ploren els ulls.

Quan estic amb el pare, en canvi, ell m'aparta la mirada. Durant una estona, la reposa a l'horitzó. En aquells moments, gairebé sóc capaç de sentir el ritme dels seus batecs entristits.

Però bé, suposo que és normal. Tampoc és tot dolent, saps? M'han comprat un munt de roba nova i a l'institut no em castiguen si no faig els deures. El nou pis del pare està molt més al centre, i el Pablo, la nova parella de la mare, m'està ensenyant a anar en moto. Del meu grup d'amigues, n'hi ha tres que també tenen els pares separats i totes diuen que millora amb el temps.

La merla

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:14 +0000

S’alça el sol rere els pins. La llum tènue de l’albada s’escola entre la bardissa fent tremolar les gotes de gebrada que s’han acumulat sobre les fulles dels esbarzers, que es debaten entre la fulla i l’abisme de la terra seca. Se sent una remor de fons: el record llunyà de les autopistes amb el frec constant de les rodes sobre l’asfalt, incrustat a l’indret més profund de l’hipocamp. Aquesta calma tranquil·la, el brogit del torrent, les granotes raucant a trenc d’alba, els grills a les nits... no m’hi acabo d’acostumar.

Des que tot va saltar pels aires vivim una vida més tranquil·la. Certament, molta gent pensava que no podríem viure sense internet, desconnectats del món globalitzat, però sembla que no ha costat gens habituar-se a viure “com abans”: sense mòbils, sense modes efímeres i passatgeres, sense avions... Si bé és cert que aquest estiu no podrem anar a Tailàndia, sí que podrem anar a la costa mediterrània i, no només banyar-nos sinó, nedar al mar; sentir la tramuntana a flor de pell; sentir l’olor de la brolla a ple mes d’agost quan l’estepa és en fruit i els pins fan olor d’estiu. O bé anar al Pirineu amb bicicleta; recórrer les muntanyes amb el propi cos, una motxilla i res més; estirar-nos atònits sota la immensitat de la Via Làctia. Sense masses de gent, sense preus abusius, sense gratacels que tapin l’horitzó i sense negocis especulatius destruint el territori. Des que els hotels van fer fallida alguns han estat recolonitzats per la vegetació, i d’altres han estat ocupats per persones que han decidit anar a viure en comunitat. Ara molts d’aquests són pescadors o ramaders, d’altres fusters o agricultors, i alguns són artistes.

Des que tot va saltar pels aires els infants juguen al carrer, van i venen quan volen, riuen i somriuen. Els índexs de salut mental han millorat, les persones ara viuen més connectades que abans. Els que han nascut després del gran salt no s’ho poden ni imaginar “Però abans parlàveu a través d’una placa? I com us sentíeu entre vosaltres? Havíeu de cridar gaire?”. La gent surt al carrer a socialitzar, a passejar o a compartir. Parlen amb la veïna del davant, es posen al dia i comenten la jugada, s’hi afegeix una altra veïna i comparteixen idees, fan volar coloms i sovint també creen projectes compartits. Hi ha casals, ateneus i horts comunitaris. La gent està organitzada, s’ajuda, cadascú aporta el que sap i els més joves aprenen dels veterans. Fan dinars populars, tothom hi és convidat, i es queden llargues hores fent la sobretaula i cantant. El que abans era tàctil en el món digital ara ho és en el món real. La soledat ara és una elecció.

Al capvespre pujo als campanars, el d’aquest poble m’agrada especialment. Potser per costum, potser per herència. El fet és que m’agrada pujar al punt més alt i contemplar les teulades, la gent que hi viu, els prats i els boscos. La immensitat de la natura perenne, impertorbable. Com qui cull una flor i, amb tot, l’olora fort. “Sembla que han trobat una forma de viure” penso aleshores i, tot seguit, emprenc el vol.

Flashmob

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:13 +0000

No m’ho puc creure.
Em frego els ulls amb les dues mans tan fort que gairebé els enfonso cap a dins les conques.
Després veig petites pampallugues ballarines de color blanc que em distreuen, per uns instants, del que tinc davant dels nassos, a l’altra banda de la finestra.

Engego la ràdio sense pensar, com faig sempre per sentir-me acompanyada i per fer callar el meu cap.
La veu del Basté, tan familiar que és com si fos un amic (que no t’acaba de caure bé però un amic al capdavall), es percep entretallada i neguitosa, intentant mantenir-se ferma per transmetre un mínim de rigor periodístic.
Si ho diu la ràdio, deu ser veritat. Però, com ha de ser veritat? Ho estic veient i, així i tot, no me’n sé avenir.

Segons diuen, milers de persones a tot el món s’estan reunint en places i carrers i fan totes el mateix gest, que s’està convertint ja en un símbol que recordaran els qui vindran després de nosaltres. Telèfons mòbils ben amunt i, d’una revolada, telèfons mòbils ben avall. Esclafant-se contra terra, amb força, convertint-se en mil bocins, aixafats pels peus irats dels seus propietaris.

Ho veig a través del vidre, centenars de braços brandant els mòbils amunt i avall, en una coreografia curta i violenta que es va contagiant. La cara dels qui ja han estavellat el mòbil és digna del World Press Photo. La imagino en blanc i negre, preservada per sempre, emmarcada, impresa als llibres de història: llàgrimes als ulls, somriures desfermats, abraçades amb desconeguts que comparteixen aquest despertar, aquest abans i després, aquest mai-res-tornarà-a-ser-com-era.

Com aquell gol d’Iniesta a l’últim minut a Stamford Bridge, jugant amb 10, amb tot en contra i que va ser pura explosió d’esperança.

La gent està eufòrica mentre es desfà dels seus dispositius mòbils amb convicció i sense fre, sense mirar enrere.
La notícia és global: persones d'arreu han decidit deixar de resguardar el seu telèfon amb fundes de colors cridaners i protectors de pantalla per precipitar-lo amb moltes ganes contra terra, i gaudir desbocadament de la mort de la màquina, que els emmiralla amb un teló negre, esquerdat, erm i irrecuperable.

Sembla que han trobat una forma de viure que ja no totemitza el mòbil, que combat l’esclavatge embadalit al qual tant de temps ens hem inscrit per voluntat pròpia. Es tracta d’un front que s’ha forjat en secret per no alertar les grans companyies tecnològiques i escapar del seu control i manipulació, i es fan dir Moviment per l’Alliberació Humana.
Ens fem dir suposo, perquè jo també sento el desig irrefrenable de desfer-me del mòbil, trepitjar-lo fins a dir prou, i anar a fer una birra sense sentir la temptació de mirar el telèfon, però mirant als ulls de les persones que m’acompanyin.

La ràdio ja parla de la revolució amb implicacions socioeconòmiques més important de la història. I de com serà tot a partir d’ara. Pura incertesa. Però pura explosió d’esperança també, com el gol d’Iniesta.

Estimat avi

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:12 +0000

Estimat avi,

tu que un dia et vas quedar sense la conjugació del xiuxiueig. Et vas quedar sense la pluja amarada a la pell i sense l’últim raig de sol del capvespre reflectit en la pupil·la. Tu que tot ho vas ser, et vas quedar sense l’aroma del cafè matiner i sense aquest aire que jo respiro.

Desitjaria que no et preocupessis, duc amb mi tot el que em vas ensenyar. Duc amb mi aquell nen innocent mogut per la passió per saber-ho tot i l’olor de pa amb xocolata. Tot i així, les arrugues m’han descobert el pas del temps. M’estimo la calèndula marcida de la tardor perquè em recorda el frèvol bullici de la primavera quan encara amb prou feina ha tret cap. M’estimo l’anarquia intrínseca del col·lapse de les ones del mar en dies de tempesta i l’impertinent refilet del pardal en hores intempestives.

Sembla que hem trobat una forma de viure. Te’n faries creus, però la gent viu atrapada en dispositius digitals. Actuen com si aquest fos el mirall de la Blancaneus, en el qual la màgia és erigida per milers de transistors, connectors, llums LED i botons. Intueixo un buit d’auto-coneixença generalitzat, encapçalat per una cínica xarxa freqüencial, electromagnètica, que porta per nom internet. Tot i la immensa i constant aglomeració de persones, es respira una solitud incomparable. Les mirades en el tren son bales perdudes en una guerra d’impulsos elèctrics de valors binaris. Es vol equiparar la suposada intel·ligència artificial amb la intel·ligència natural, quan aquest artifici no podrà mai assaborir la fragància de la fusta recent gubiada a mans d’un bon artesà, o apiadar-se davant d’una cançó de bressol d’una mare, nadó en braços. Tot i viure un món on sembla que els diners tot ho poden, hi ha un colossal detriment del valor de les coses i de la paraula. La vida analògica sembla restar en segon pla.

El meu paradigma filosòfic és el refugi més íntim d’entre la distopia. Sento que la simfonia és com una lletra més de l’abecedari i el romanç una indicació més del navegador GPS. Em sedueix la idea que la realitat, és en realitat un tint de la personalitat dels ulls que la miren. Observo que l’amor sovint és el remei més escàs però alhora més eficient. Abraço la pèrdua pel valor que ha tingut en vida tot i la poca importància monetària que hagi pogut tenir. No persegueixo la felicitat, però gaudeixo de les minúcies i detalls. Agraeixo aquelles engrunes de realitat que m’aferren a viure i visc el passat amb supèrbia, intentant lluitar contra l’enyorança. Penso en tu i en les cançons que em cantaves de petit, frisant per sentir-les una altra vegada admetent la naturalesa del seu so, irrepetible.

Aquesta és la meva utopia. Utopia que em permet navegar en aquest sense fi d’imprevistos tràgics que deixen tant de dolor i tanta tristesa. No puc fer res per canviar-ho. Segueixo el camí de l’art i la hipotaxi per no deixar-me res i amb la finalitat de descriure a la perfecció cada gest i cada menudesa, tal com si escorregués un drap xop fins l’última gota. Em delecto degustant cada segon fins que un dia el perdi com tu el vas perdre.

Balbotejo xiuxiueigs fins la matinada, concedeixo llibertat sobre la meva pell a cada gota d’aigua ni que sigui un plovineig suau i absorbeixo cada raig de sol quan ja es vol amagar. Em prenc l’amargor del cafè esperant algú que pensi que un dia vaig perdre això que tant valorava, igual que tu ho vas perdre i, sobretot, que comprengui la bellesa d’aquesta dolça melodia que no sempre és la vida.

Escollir és llibertat

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:11 +0000

Gavina que voles lluny, fes-ho ben amunt

que engrandint la perspectiva

..serà mes fàcil veure el que altres sols miren

(Inspirat en J.S. Gaviota)

Mentre la tarda s’esllanguí, ell continuava esperant. Per fi, en la llunyania dels sentits, se li va aparèixer un punt lluminós. Va reconèixer l’estil, contradictori i punyent que el feia sentir el menyspreu i la incomprensió, mentre la rebel·lia l’impulsava i el portava a situacions contradictòries.

Alguns en deien fortalesa, tot i que afirmaven no voler semblar-s’hi. Com ho havien de voler si pertanyien a la Comunitat, que estava establerta en ordres i condicions. Les tradicions i costums estaven als antípodes d’aquell altre sentit de societat que ell admirava.

Era l’observador, aquell que amb mirar tranquil, aprofundia en els petits detalls, gaudint de la seva contemplació, al mateix temps que paladejava el punt de rebel·lia que li mostrava la necessitat que tenia per ser diferent. Sabent, no obstant això, que la confrontació aniria seguida de l’acatament i el sotmetiment

La contradicció com un encanteri l’atreia en direcció a l’aventura i, amb la necessitat d’allunyar-se, va començar a pensar que potser les normes estrictes i obligades, no eren el més apropiat per evolucionar.

Últimament, hi havia rumors d’opinions oposades que provocaven malestar i desavinences i, que a la llarga van propiciar que algunes veus marxessin de la Comunitat, buscant altres perspectives.

Dins el seu costum d’observar, en certs moments s’allunyava, albirant en la llunyania que altres, sense ordres ni costums establerts semblaven estar més a gust i, a l'hora, més units. Fins i tot es van adonar del que representaven la unió en els esbarjos que practicaven. Feien coreografies que deixaven bocabadats a qui continuava amb les tasques monòtones i avorrides de la Comunitat.

Van anar disminuint els observants i creixien els observats. Ja eren pocs els que seguien les indicacions, s’anaven produint els trencaments de barreres i s’adaptaven nous costums.

La Comunitat continuava dins la monotonia, amb evidents signes d’intranquil·litat, perdia adeptes, sols els antics potentats continuaven amb els costums que ells mateixos havien implantat. Cada cop es movien en reductes més petits, amb la pretensió de continuar treien profit dels altres. L’observador va adonar-se que la força que guiava al nou grup era la idea de Llibertat i, es va dir: «Sembla que han trobat una forma de viure».

Calien pensaments i accions per trencar la interessada i establerta monotonia?

En terra hostil

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:08 +0000

Sembla que han trobat una forma de viure. Arrepleguen minerals i realitzen processos senzills que els permeten obtenir energia. Amb això diríem que se les empesquen de manera satisfactòria.

Amb el tema de la troballa d'aliments, la cosa ja se'ls complica més. Potabilitzen l'aigua de manera convenient, però els costa aconseguir els nutrients que necessiten per subsistir. Els petits organismes que troben allotjats entre les esquerdes de les parets del congost són, ara per ara, l'única font alimentària que han pogut tolerar. Van cantar victòria abans de temps, quan localitzaren aquella mena de rèptils pobladors de les cavernes. Els caçaven i se'ls menjaven, però el verí que mantenia per dies la seva carn, els provocava, en la ingesta, un dolor abdominal horrible.

Fan expedicions de diverses llunes i això els fa allunyar cada vegada més del seu inicial camp base. I a fe de bé que ara ens hi estem aprofitant. Remenem les seves coses durant aquests períodes d'absència i intentem estudiar-los. Revisem els estris que porten, què fan amb ells, la seva manera de comunicar-se, les relacions socials que entre ells tenen establertes...

Ara ja fa quatre llunes que volten i els hi hem destarotat gairebé tot. Una autèntica destrossa. Contents no estaran quan descobreixin que mai més podran tornar a la Terra.

Em dic Ricardo

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:07 +0000

Em dic Ricardo i ens trobem als anys 60 en plena repressió franquista però mai he tingut por d'expressar tots els meus sentiments. Escric aquesta carta des d'una cel·la de Via Laietana on em tenen pres des de ja fa uns dies ja que Franco té previst venir a Catalunya i ens han aplicat la llei de vagos i mal·leantes ja que ens consideren individus antisocials. Sóc maricón i no m'amago però veig com una utopia el dia que puguem expressar com som i amb qui volem viure. M'entristeix veure el patiment de molts homes i dones amagant la seva condició, perseguits, insultats, menyspreats i apartats de la nostra societat. Vull creure que d'aquí uns anys tots nosaltres podem trobar una forma de vida més lliure, més solidària, més comprensible i sobretot més humana. Però avui dia això és impossible. M'agrada somiar i pensar que algun dia podré ser feliç. Ara he de deixar d'escriure, m'han vingut a buscar i suposo que tornarem a les horribles tortures, als cops, als insults......!!mama!!!

Deixa’t estar de punyetes

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:06 +0000

Les emocions se m’enfosqueixen. Tinc la sensació que algú decideix per mi i no tinc escapatòria, que algú apaga tots els llums i deixa encesa només aquella pantalla perquè jo me la miri. No vaig a on vull sinó a on em diu, no vesteixo com m’agrada ni dic el que penso sinó que porto el que m’ensenya i dic el que martelleja. Sembla que la vida s’hagi buidat de contingut per omplir-se descaradament només de forma. Sigues prim, sigues jove, sigues guapo, tingues èxit, queda bé a les fotos, publica-ho tot, pensa en tu però no massa, no et lliguis amb ningú però compromet-te a pagar la resta de la teva vida. Consumeix i seràs feliç. Tanmateix, algú ens consumeix, a nosaltres. Qui? Per què? Pel temps de la nostra vida, pels diners que hi poden guanyar. Tot això em passava pel cap mentre em consumia.

Surto del lavabo, creuo el passadís arrossegant els peus i arribo al menjador guiat pels feixos de llum rutilants que entren per les dues finestres. Obro el batent d’una d’elles, donant entrada a un aire dolcíssim provinent del jardí que alleugereix el meu aclaparament. Sembla mentida que ràpid avança el dia! Palplantat, abandono el mòbil sobre la taula que tinc al costat, no el necessito, hi ha més llum que no em pensava.

El sol cada cop està més alt, el menjador es va omplint de llum i uns sorolls crepitants entren en escena provinents de l’habitació dels meus fills. Els bessons, nen i nena, s’han llevat de la llitera de fusta, em donen el bon dia i s’asseuen al meu costat per llegir cadascú el que porten sota el braç. Aquesta imatge m’omple d’alegria.

El dia és assolellat, amb un vent prim que passeja un ramat de núvols trencat sobre les teulades del davant. Sentim passadís enllà que algú es regira sobre el llit i s’exclama per tot el rebombori que fem. La meva dona no pot seguir dormint i, davant d’aquesta contrarietat, decideix venir al menjador i afegir-se al que sembla un complot contra la nit que s’esvaeix.

Sobre la taula, el mòbil pampallugueja i vibra solitari. La seva lluminositat no pot comparar-se amb la claror encegadora que l’envolta i que il·lumina les persones allà agombolades. Malgrat els seus intents per ensibornar-los, ningú li para la més mínima atenció. Els membres d’aquella família sembla que han trobat una forma de viure.

Consulta extravagant

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:05 +0000

L’afable ancià esperava impassible que la metgessa de capçalera acabés de llegir el seu historial clínic en la pantalla de l’ordinador. En qüestió de segons el rostre de la facultativa va anar de la sorpresa a l’esbalaïment. Tan bon punt va acabar la lectura, va dibuixar un somriure murri per xiuxiuejar:

-Vejam. Aquí diu que vostè ha sobreviscut a una intervenció quirúrgica de càncer de colon i a dues de pulmó, ha suportat operacions de pròstata, de menisc i d’hèrnia discal, a més d’haver patit un ictus i que porta una pròtesi al genoll –arrufant les celles amb una ganyota, es va ajustar les ulleres per mirar de fit a fit el pacient abans d’afegir-. Sincerament, amic meu, vostè no hauria de figurar al món dels vius.

-Ja ho sé, doctora. Veurà, tinc línia directa amb Sant Pere i m’ha dit que en aquets moments no puc pujar al cel perquè estan fent obres de reforma a l’entrada. M’ha pregat que m’esperi una mica a fi de preparar la rebuda adient i celebrar una festa de benvinguda com Déu mana.

-Caram, Jaume. Sap què li dic? Hi ha persones que sembla que han trobat una forma de viure com el seu cas. No perdi mai aquest tarannà positiu. La vida s’assaboreix més i millor amb un toc d’humor.

Boira

admin — Tue, 21 Apr 2026 08:35:04 +0000

No tenia nom. Ningú podia recordar el primer cop que aquella boira despietada va arropar la nit d'aquell poble. A la vall de Menticare, envoltada per pics impossibles i fossos de neu, s´hi trobava un poble ben tranquil. Tan insignificant, que semblava no existir a ulls del món. I no pensis que això és figurat, perquè si per algun casual algú algun cop havia arribat a visitar-lo, no ho hauria recordat pas.

De tant en tant, sense avís previ, aquella boira nocturna arribava en silenci. També en silenci esborrava, fulminant, tots els records dels habitants del poble mentre dormien. Una son que, a efectes pràctics, era com un renaixement a l'endemà. Podien passar dies, mesos, fins i tot anys fins que tornés a passar. Però tothom n'era conscient, que mai era l'última. Així hi convivien i així anaven fent la seva vida: portant a terme els seus oficis, cuidant dels seus camps i mantenint la petita comunitat en marxa. Les relacions eren l'aspecte més insòlit perquè tothom feia com si res. Un gest valent quan família, parelles i amistats podien convertir-se en uns complets desconeguts en un temps ençà.

I amb tot, sembla que han trobat una forma de viure. Tots els vilatans tenien una llibreta personal i intransferible que mantenien durant tota la seva vida. Com un diari, hi escrivien a l'arribar al vespre tot allò que vivien, amb tot luxe de detall. Què havien fet, amb qui havien estat, què havien parlat i quins pensaments i sentiments els acompanyaven. Als minyons, fins que aprenien a llegir i escriure, els ho feien els progenitors. D'aquesta manera, quan arribava la boira, segura, a l'endemà podien simplement llegir la llibreta. Era tot un ritual. L'últim reducte de la seva identitat i de la seva existència era paper i, a falta de records, simplement agraïen ser algú i ser amb la resta. Tornaven a mirar aquelles persones amb qui es trobaven amb un sentiment de confiança i compassió. Sense record no quedava res més que un salt de fe, reconeixent a qui tenien al davant com algú en qui poder recolzar-se. Aprenien a estimar de nou perquè no hi havia una altra opció.

Les llibretes tenien totes les pàgines que una persona necessitava. En morir, es portaven a la biblioteca del poble, un cementiri que mantenia vives totes aquelles memòries. Irònicament, en aquell poble no s’oblidava a ningú.

SincroCoop, l'espai santcugatenc de l'Economia Social

admin — Fri, 27 Apr 2018 06:39:28 +0000

Com accedir

Sala de cotreball. Espais individuals de treball disponible de 8:00 a 18:00 h.El primer mes és gratuït.

40 h setmanals: 60 €/mes | 20 h setmanals: 30 €/mes

Despatxos. Espai privat de despatx. Accessibilitat amb clau pròpia (24/7) i mobiliari.

1 taula: 120 €/mes | 2 taules 180 €/mes | 3 taules: 220 €/mes

Sense espai de treball. Accés només als serveis i dret a les sales de reunions per 25€/mes

Recursos pel teu projecte

Sala de reunions: Equipada amb pissarra i projector.
Espai a Barcelona: Podràs disposar d'espai de cotreball i reunions a l'espai del grup ECOS (C/ Casp 43), al centre de barcelona
Cuina: Cuina domèstica equipada per a cuina d'oficina (microones, nevera, cafetera, plats, gots, coverts, fogons, forn...).
Espai de terrassa: Espai diàfan de trobada informal.
Domicili fiscal i correspondència: Podràs rebre el correu i fer servir l'espai com a seu social.
Internet: Conexió a internet per wifi o per cable.
Neteja: La neteja de tots els espais.
Copisteria: Servei de copisteria en el mateix espai a preu de cost.

Com t’ajudarem al teu projecte?

Acompanyament: Acompanyem el teu projecte en el que necessitis, definició de la idea, pla de viabilitat, pla comercial, comunicació, temes legals, burocràcia…
Formacions: Estaràs al dia de les activitats formatives que diverses entitats organitzen a Sant Cugat.
Finançament: Facilitem la concessió de préstecs de petites quantitats de manera àgil amb el Grup d’Estalvi de Sant Cugat i t’acompanyem en sol·licitar préstecs amb Coop57.
Intercooperació: Participa en la Coopmunitat, creant sinergies arreu del territori i compartint despeses i recursos amb d'altres projectes que en formen part.
Aparador i presentació de projectes: Feu les vostres propostes a la programació d’activitats de Cal Temerari on podeu presentar el vostre projecte.

T'interessa? Contacta'ns!

Participa amb Cal Temerari

admin — Sun, 27 Mar 2016 10:00:02 +0000

Cal Temerari és un espai obert de participació per tota la ciutadania que s'hi vulgui implicar. Pots participar amb Cal Temerari de diverses maneres en funció de la teva motivació i la teva disponibilitat. Aquests espais estan oberts a tots el sòcis i sòcies i també a tothom que vulgui col·laborar.

Grups de treball

El dia a dia de Cal Temerari es desenvolupa a través dels Grups de Treball. Participant-hi podràs intervenir en cada una de les tasques en que et vulguis implicar.

Programació d'activitats

Proposa i realitza les activitats, cursos i tallers dins i fora de Cal Temerari.

També rep i gestiona les propostes d'activitat que es reben d'altres entitats i gestiona la disponibilitat de l'espai.

Comunicació, difusió i projecció

Fa arribar Cal Temerari i la seva activitat a tothom.

Crear material gràfic, dinamitza les xarxes socials, el web i la comunicació amb la premsa, alhora que elabora material físic i prepara noves campanyes.

Manteniment de l'espai

Realitza el manteniment de l'espai físic i vetlla per la millora continua de les instal·lacions.

Gestiona equipament i infraestructura de Cal Temerari i s'encarrega de les petites reparacions.

Vols aportar el teu granet de sorra en un altre àmbit, fes-nos la teva proposta!

Desenvolupant els eixos

També pots participar desenvolupant algun dels eixos de treball de Cal Temerari. Dels 6 eixos actualment estem treballant en:

Igualtat de gènere

Vetllar per la generació de dinàmiques d'igualtat, realitzar activitats divulgatives i debats.

Alhora aborda qüestions com la gestió de situacions de violència o maltractament en el mateix espai.

Economia social i solidària

Dinamitzar l'espai «SincroCoop», realitzar activitats per fomentar l'economia social i col·laborar amb espais ja existents.

Treballa amb la XES local de Sant Cugat i amb el mapa d'economia social Pam a Pam

Sostenibilitat i ecologia

Fomenta la sostenibilitat, realitzar activitats divulgatives, debats i dinamitzar l'espai «El Carro».

Busca potenciar les sinèriges entre iniciatives de producció i les de consum.

Voluntariat

Si vols donar un cop de mà a Cal Temerari però no et pots o vols implicar en un grup de treball ens pots ajudar en els diversos actes puntuals que organitzem. Des de parades informatives al carrer fins la calçotada, passant pel Quinto de Nadal o jornades de treball i tantes altres activitats organitzades dins i fora de l'espai físic de Cal Temerari.

Pots formar part de la llista de voluntaris per rebre la informació i ajudar quan tinguis disponibilitat.

Fent difusió

Ajuda'ns fent difusió de Cal Temerari, explica el projecte a les teves coneixences i divulga les activitats que realitzem. El boca orella és molt important per arribar a tothom. Si ets usuari de les xarxes socials comparteix el nostre contingut i deixa comentaris als esdeveniments. També pots subscriure't al butlletí i reenviar-lo a qui creguis que li pot interessar.

També et pots apuntar a la nostra llista de col·laobradors en difusió, per ajudar-nos a llençar les campanyes i noves propostes!

Sent sòci/a

La base social que fa possible Cal Temerari és bàsicament els seus socis i sòcies. Una molt bona forma de contribuir a que Cal Temerari sigui possible és fent-en sòci/a, ja que Cal Temerari és una entitat sense suport econòmic de cap institució.

A més a més, els socis i sòcies són els que poden participar en les trobades periòdiques per conèixer l'estat de la gestió de l'espai, així com marcar el full de ruta per seguir. També poden gaudir de avantatges, serveis i descomptes, així com poder disposar de l'espai i recursos de Cal Temerari

Fes-te sòci/a

Ús de l'espai

admin — Mon, 26 Oct 2015 14:21:59 +0000

Cal Temerari ofereix diversos espais polivalents i multifuncionals que estan disponibles per al seu ús sota tres modalitats diferents en funció del tipus d’esdeveniment:

Actes públics. Pot disposar-ne qualsevol persona, col·lectiu o entitat del poble, sempre i quan l'orientació de l'acte estigui alineada amb els eixos de treball de Cal Temerari. L’ús de l’espai és gratuït.
Assemblees o reunions internes de col·lectius temeraris o de sòcies. En aquest cas l'ús de l'espai també és gratuït.
Actes privats. Lloguer exclusiu per a sòcies. S'hi poden dur a terme tot tipus d’activitats: trobades familiars, sopars de grup, tallers, etc. Pots consultar els preus més endavant en aquesta mateixa pàgina.

Pins del Vallés

La sala “Pins del Vallés” és la principal de l'espai social de Cal Temerari amb 50m2. L'espai està equipat amb pantalla i projector, taules i cadires i hi tenen lloc tot tipus d'usos, des de xerrades i tallers fins a reunions i àpats.

De Dilluns a Divendres de 18:00h a 23:00h, Dissabtes i Diumenges de 9h a 23h

Possibilitat de catering amb la Taverna de Cal Temerari (telèfon 608 26 94 88)

La Cassola

Cuina totalment equipada per la realització d'apats de tot tipus per consumir en el mateix espai o per l'organització d'activitats populars en altres espais.

Coneix més sobre les sales i espais de Cal Temerari.

Preus reserva privada

Exclusiu per a sòcies i només disponible els Dissabtes de 9h a 23h i els Diumenges de 9h a 17h

Sala Pins: 30€/h

La Cassola: 20€/h

Sala Pins + La Cassola: 40€/h

Servei de neteja: 40€ bàsic, plus de 20€ per neteja de cuina, utensilis o dia festiu

Contactar amb Cal Temerari

admin — Sat, 22 Aug 2015 10:30:05 +0000

Contacta'ns a: contacte@caltemerari.cat (Per contactar amb la taverna ho podeu fer directament a: 608269488 o cooperativatemeraria@gmail.com)

Fer-me sòci/a

admin — Wed, 19 Aug 2015 16:28:34 +0000

Els socis i les sòcies són la pedra angular del funcionament de Cal Temerari i la seva raó de ser.

Fent-te soci/a de Cal Temerari ajudes a que aquesta iniciativa pugui seguir avançant i fas possible que any rere any l'espai estigui ple de vida, es facin activitats com el Quinto de Nadal, o que projectes com el Sincrocoop i la Taverna puguin seguir desenvolupant-se. Suma't al carro temerari i sigues una més de les centenars de persones que fan tot això possible!

Aportar un granet de sorra per a fer possible Cal Temerari també té molts altres avantatges:

Rebre un butlletí informatiu quinzenal de la programació mensual
Possibilitat de llogar els espais de Cal Temerari per a ús privat
Tenir descomptes en el menú de migdia de la Taverna Temerària
Poder fer ús dels espais de reunió i sales polivalents
Participar a les assemblees de socis/es
Accedir al banc de recursos
Accedir als espais de treball del Sincrocoop

... i la sort de participar d'aquest apassionant projecte!