Carla Soro i Manel Suárez (Tusikcirc): “El circ és un espai de cooperació on has de confiar en l’altre”

Tusikcirc és un projecte de circ social que fa de arts del circ una eina de mediació comunitària. Creada ara fa cinc anys, ha estat un dels dos projectes guanyadors dels Premis Terra Fèrtil 2026, organitzats per l’Ateneu Cooperatiu del Vallès Occidental, amb el projecte de consolidació de la iniciativa i d’obrir una cooperativa de treball, una fórmula jurídica que donarà més estabilitat a les treballadores; tot mantenint l’associació que són ara per poder cuidar la part de la base social.

En parlem amb Carla Soro, una de les seves impulsores, i Manel Suárez, alumne de l’escola de circ des dels principis del projecte i implicat en el projecte de cooperació en l’acte d’entrega d’uns premis que suposen una dotació econòmica de 3.000€ que expliquen que destinaran a la compra de material de circ per a poder obrir més grups i arribar a més gent, i un acompanyament per part de tècnics de l’Ateneu Cooperatiu que els ha permès millorar la gestió econòmica.

– Quin és l’origen de Tusikcirc?

– Carla Soro (CS): Una altra companya i jo ens vam conèixer treballant en una escola de circ, i teníem la inquietud de, per una banda, descentralitzar el circ, perquè ara el circ s’està fent molt conegut però fa 10 anys no se’n feia fora de Barcelona, i volíem portar-ho més a la perifèria. I també teníem la inquietud d’obrir-ho a la branca social, més que a l’artística.

Jo estava estudiant educació social, i la meva companya està fent un projecte de circ social a l’Ateneu Popular de Nou Barris, i vam crear aquest projecte per descentralitzar i per fer un projecte d’àmbit social.

– Com enteneu la mediació comunitària i per què des del circ?

– CS: El circ barreja un munt de tècniques, i cadascú té un espai o llenguatge on el seu cos s’adapta. Hi ha la dansa, el cant, la percussió, el clown, les acrobàcies aèries, l’equilibri… permet donar espai a tothom. A més, treballem amb risc, i això fa que sigui molt cooperatiu. Moltes altres arts escèniques o disciplines d’esport són molt més competitives, però al circ, per a què una persona estigui pujada en un cable, n’hi ha d’haver dues mirant com rebre-la en cas que es desequilibri.

“Cadascú pot trobar un espai o llenguatge de circ al que el seu cos s’adapta: dansa, cant, percussió, clown, acrobàcies, equilibri…”

– CS: El que ho engloba tot és que som una escola de regulars de circ inclusiva i treballem amb totes les edats. El 60% de persones que volen apuntar-se a la tècnica en si, i un 40% són derivacions de serveis socials i entitats de cada territori.  Llavors tenim dues seus on treballem aquesta escola, i a part tenim projectes itinerants. El de Badia, per exemple, és amb infància en risc, i tot el projecte és amb derivacions de serveis socials. I tenim dos projectes més, a Montcada i Vilanova i la Geltrú, que ho treballem casos d’aïllament amb gent gran.

 

Llavors tenim projectes internacionals, un projecte d’intercanvi artístic amb un orfenat (li diuen així) a Tanzània. Hi ha moments en què artistes d’aquí anem allà a connectar i fer activitats, i fa dos anys van venir un grup de joves d’allà a fer una gira d’espectacles per aquí; a donar a conèixer el llenguatge del circ que hi ha a Tanzània.

– Parleu molt de la falta d’espais de cohesió social. Acabeu sent un tercer espai [segons la definició de Ray Oldenburg], de fet. 

– CS: Sempre diem que som un recurs municipal. Totes les joves, infants, adultes que ens arriben no tenen un recurs on poder anar en el poble. No tothom vol anar al CAP, no tothom se sent identificat amb el casal d’avis, no tothom se sent identificat amb les activitats que hi ha… I moltes activitats municipals no són inclusives. Som un recurs i un espai perquè persones que no estan tenint accés a la cultura en tinguin. I d’aquí es genera la vida comunitària. 

“Som un recurs municipal perquè persones que no estan tenint accés a la cultura en tinguin”

– Quins són els reptes principals que us heu trobat?

– CS: En primer lloc, la falta de professionals, perquè som un perfil professional molt concret. Ja d’entrada, hi ha pocs tècnics de circ: tenir uns estudis de tècnics de circ és poc freqüent perquè hi ha tres escoles en tot l’estat. A la vegada ser educador social, o psicòleg o fisioterapeuta… I no viure a Barcelona a ciutat o a Madrid és complicat, perquè estem a Palau-Solità i Plegamans.

Per altra banda, és una cosa molt innovadora. Costa molt que la gent cregui en el nostre projecte. Quan vas a un fisioterapeuta del CAP a dir-li que derivi a gent gran a fer circ, s’obren totes les limitacions extremes, un edatisme fort, la idea que no poden fer això perquè és una activitat de risc. I el mateix amb persones amb diversitat funcional… i amb altres perfils, amb tothom. 

Com que és una cosa innovadora, això fa que poca gent confiï en això. I la gent tendeixi a tractar les persones des de la limitació. El circ porta risc, i treballem amb risc tota l’estona, però amb un risc controlat.

“Costa que la gent confiï en el projecte perquè és innovador: quan vas a un fisioterapeuta del CAP perquè derivi gent gran a fer circ s’obren limitacions, edatisme…”

Manel Suárez (MS): I també ens trobem barreres institucionals, de l’ús d’espais…

CS: No som cultura tradicional i estem en municipis on la cultura tradicional té un pes molt fort. No estem Barcelona, ciutat, on hi ha més moviment contemporani,  sinó que estem a pobles. A Riells, per exemple, té 400 habitants. Costa fer-se espai amb la cultura contemporània.

 El projecte amb què heu guanyat el Premi Terra Fèrtil és la conversió en cooperativa. Per què voleu esdevenir una cooperativa? 

– CS: Principalment, per la regularització laboral nostra. Ja portem cinc anys aproximadament sent entitat, i amb l’acompanyament que hem anat fent amb l’Ateneu vèiem molts beneficis a l’hora d’activar aquesta part de cooperativa. Mantindríem les dues branques: la branca d’entitat perquè tenim 273 sòcies que participen, fem entrenaments oberts… Mantenir aquesta part 100% social. I per altra part, obrirem aquesta part de cooperativa amb la finalitat que les 8 persones que estem a l’equip tinguem unes condicions econòmiques més dignes.

– Què us ha permès l’intercanvi a Tanzània?

– Principalment, aprendre nous llenguatges de circ. És molt curiós perquè el que entenem nosaltres per circ és diferent del que entenen per circ a Tanzània. El xoc cultural ha estat brutal. Ells fan piràmides, construccions humanes, i quan van venir vam anar amb una colla castellera, perquè és la seva tècnica principal. La diferència pel que fa a la detecció de risc és molt gran: no tenen matalassos.

“El circ és un llenguatge: a Tanzània parlen suahili, nosaltres català, parlàvem en anglès… però ens hem entès perfectament des de l’expressió cultural”

MS: I no es consideren artistes, o professionals de l’acrobàcia, com nosaltres podem considerar. Per a ells és el seu mètode de supervivència, de guanyar diners. I nosaltres ho veiem i diem: són uns artistes increïbles. Ara en tenim uns quants per aquí a qui hem posat en contacte o han aconseguit contactes i estan treballant amb companyies de renom. 

S’han presentat a llocs important de l’escena d’aquí, com el Circ d’Hivern de l’Ateneu Popular 9Barris. Fins que no han arribat aquí i algú els hi ha dit: “Escolta, que sou uns artistes, sou professionals, i us heu de fer valdre”, ells no n’eren conscients. Que de fet, s’empoderen ells sols, però fer-los obrir els ulls que si et guanyes la vida allà amb això, aquí també ho pots fer. 

CS: Ha estat molt interessant com ens vam entendre: ells parlen en suahili i nosaltres en anglès, i adonar-nos que el circ també és un llenguatge. Vam estar tres mesos allà comunicant-nos amb ells, i ens hem entès perfectament. I després van venir aquí I ens vam entendre perfectament. L’expressió corporal ha trencat totes les fronteres del món, diria.

– Treballeu en territoris diversos: Badia, Riells, Palau… com és treballar aquests territoris? 

– En cada poble és molt diferent. Riells és un poble de 400 habitants: quan nosaltres fem una activitat allà, ve tot el poble, som l’esdeveniment de l’any. I estem allà donant l’activitat i entren els avis a jugar a escacs… és un espai intergeneracional a nivells extrems. Tot és compartit, tot és verbalitzat entre totes.  

A Badia ho fem en una escola, a las Seguidillas, que és el barri dels edificis grans, que es veu al costat de la C-58. És un projecte on treballem més la interculturalitat. I en canvi a Palau, que és un poble que no té accés amb tren, que tot és cotxe, que tot són cases… i hi ha un cert poder adquisitiu, hi treballem l’exclusió social de la poca migració que hi ha.

“Cada territori on treballem és diferent: a Riells, és un espai intergeneracional, a Badia treballem la interculturalitat i a Palau, l’exclusió social de la migració”

Cada municipi té unes necessitats tan concretes i tan diferents, que els col·lectius amb els que treballem a cada lloc no tenen res a veure. A Riells treballen sobretot diversitat funcional, perquè és un poble de muntanya que no té gens d’accessibilitat. Som l’única activitat que hi ha accessible. Llavors, cada context és tan diferent.

– Què us ha permès o us permetrà el fet d’haver rebut els Premis Terra Fèrtil?

– CS: Per al que fa l’acompanyament, és el que hem dit abans, que sobretot és a nivell comunicació. Tenim molt de coneixement del tema de subvencions, perquè Tusikcirc es manté únicament d’això. I sobretot, hem après molt de comunicació: a fer anar les xarxes socials, esquematitzar una mica més el projecte a nivell anual, corregir-nos els excels de planificació econòmica i saber portar millor l’economia. Al final, tots nosaltres veníem de sectors que no tenen res a veure amb la gestió, i ens ha ajudat a consolidar-ho i a treballar sobretot amb molta previsió i amb molta antelació. 

Els diners del premi, principalment, aniran a compra de material per poder obrir més grups i poder fer més atenció, perquè tenim llistes d’espera a tots els horaris que fem. El principal problema que teníem era això, que totes les activitats que fem tenen un llistat molt gran, però el material de circ és caríssim, i no hi ha ajudes econòmiques per això, com sí que n’hi ha per a les nòmines.

Lídia Martínez i Oriol Mor: “L’objectiu és que la cuina del Local pugui esdevenir un projecte econòmic autosuficient”

Des de 2020, al Local de Ripollet, un equipament social i polític creat fa més de trenta anys, no hi ha cap projecte d’hostaleria que gestioni la barra i la cuina de forma diària. Només s’obre de manera puntual i des de la gestió voluntària, i per això ara des de l’assemblea de l’espai s’ha apostat per plantejar un projecte que permeti que hi hagi una gestió professional de la cuina, amb un bar, taverna o espai gastronòmic similar que s’emmiralla en altres experiències de la comarca com la Taverna de Cal Temerari, gestionada per la cooperativa la Temerària (Sant Cugat), o Can Capablanca, també gestionat per la cooperativa Flama Roja.

Lídia Martínez Escobar i Oriol Mor, membres del Local de Ripollet, presenten el projecte Menja’t el Local en aquesta entrevista on expliquen el projecte, que ha estat un dels dos projectes guanyadors dels Premis Terra Fèrtil 2026. Els premis impliquen un acompanyament per part de tècnics de l’Ateneu, que ajuda a definir les necessitats dels projectes, i una dotació econòmica de 3.000€.

– D’on sorgeix la necessitat del projecte?

– Lídia Martínez (LM): El Local és un espai que gestionem de manera col·lectiva des de fa molts anys. Tenim l’espai, tenim les sales i tenim el bar, però ens faltava la xarxa i el múscul de gent jove que volgués co-gestionar-ho de forma conjunta amb l’entitat. A l’espai de bar actualment hi fem una programació setmanal i mensual, amb activitats culturals i artístiques, però la barra es gestiona de manera molt voluntària per part de les sòcies, i ara volem professionalitzar el projecte. Això ens permetrà donar-hi més vida, seguint exemples com Cal Temerari (Sant Cugat), Can Capablanca (Sabadell) o La Raposa (Poble-sec, Barcelona). També el Catacrac a Iruña. Que hi hagi gent que vulgui portar un projecte d’hostaleria col·laborant amb el Local.

“El Local és un paraigües de moltes entitats, però li falta una dinamització perquè sigui punt de trobada diari sense demanar les claus abans”

Ara fa dos anys, vam obrir el projecte de la Xarxa d’Entitats del Local i vam passar de ser tres entitats (Bruixes, el Local i Decidim) a set, aproximadament, que son col·laboradores. Hi ha ARA, Acció Ripollet Antifeixista, Ripo Arts, que són un col·lectiu d’il·lustradores joves, Carmen Joves, Oresta, Acollim, la Xarxa per Palestina, la Societat Coral Vallès… una mica, totes les entitats que estan mobilitzades. També persones amb projectes més individuals que fan una exposició, o un concert. Fem reunions quinzenals, tenim una estructura i una governança, i fem les programacions de l’espai. A més, també ajudem a l’acompanyament a les entitats per fer entitats pròpies: com fer els estatuts, demanar instàncies, fer coses al carrer o a la biblioteca… 

– Oriol Mor (OM): Exacte, fem de paraigües. La creació de la Xarxa va ser el moment d’obrir-nos des del Local, i de sumar més entitats, i ara faltaria la dinamització, perquè allò, a més de ser un lloc on les entitats poden desenvolupar les seves iniciatives o puguin col·laborar, també pugui ser un punt de trobada. I és una idea que sorgeix també conjuntament, en trobades internes amb entitats en què ens preguntem què volem assolir, surt sempre la dinamització diària de l’espai. Que pugui ser un punt de trobada diari sense demanar permís prèviament. Per això ara impulsem el projecte de gestió de la barra.

– Al projecte parleu molt del col·lectiu LGTBIQ+. Quina és la mirada que doneu en aquest sentit, i per què doneu importància a donar espai al col·lectiu? 

– LM: En primer lloc, perquè a Ripollet no hi ha espais culturals liderats pel col·lectiu. A més, l’entitat Plataforma Mutante, a qui hem acompanyat a la creació, està formada per gent jove del col·lectiu LGTBIQ+ i tenen molt de potencial. En la passada Fira d’Economia Social i Solidària vam fer una pasarel·la, Incomoda’m, vinculat a la Comunalitat Urbana de Ripollet. Estan venint perquè tenen interès en rebre suport i acompanyament i fer-se l’espai seu, també.

“Plataforma Mutante són joves del col·lectiu LGTBIQ+ amb molt de potencial, que venen del món de la moda i el drag”

Venen molt del món artístic, creatiu i sobretot del món de la moda, però alhora algunes treballen en hostaleria. Per això vam pensar que seria molt guai que tinguessin aquest espai més propi. Perquè tothom surt de Ripollet per fer la seva vida d’oci, o artística. I no mira que potser poden tenir un espai aquí, a casa.

OM: És cert que abans del 2010 hi havia FAC Ripollet, que estava al Local i era l’entitat que liderava el moviment LGTBI a Ripollet, i amb la pèrdua d’aquesta entitat i altres que també havien sorgit, s’ha perdut l’abanderament d’aquesta lluita. Per això pensàvem que la barra era una manera, també, de visibilitzar, que si no hi ha un col·lectiu, com a mínim la barra i l’espai puguin tenir la mirada per continuar sent un espai referent i no perdre aquesta lluita al municipi de Ripollet. A les festes passades de Cerdanyola es van patir algunes agressions, i ara s’està recuperant aquesta xarxa.

– Plataforma Mutante, doncs, és una plataforma de reivindicació del col·lectiu LGTBIQ+.

– LM: Sí, són una associació que ha començat fa poc, els hem acompanyat a la creació, i ara estem acabant de veure si elles seran qui puguin portar el projecte de la barra.  

– OM: Són més aviat un moviment artístic. Al final, és un moviment polític però la seva essència és l’art. 

LM: Venen del món del cabaret, de la moda, drag, performance… Seria incorporar això que fan més puntualment al dia a dia.

– Quins són els propers passos per a tirar enrere el projecte de restauració al Local?

– LM: Per a això necessitem l’acompanyament de l’Ateneu (riu). Segurament el més important és ara la part econòmica, i veure què necessiten els qui agafin la barra, què podem oferir…

“L’objectiu és que la cuina pugui esdevenir un projecte econòmic autosuficient”

OM: Definir el model. Nosaltres ara hem començat una crida interna, i és cert que volem fer una crida per veure com encarar, de cara al setembre, el traspàs de la la barra, que hi hagi un projecte sòlid. No cal que sigui una cooperativa, però sí que sigui un projecte que pugui esdevenir aquesta cooperativa. Des d’autònoms, a qualsevol paper que pugui liderar l’arrencada del projecte. 

LM: La idea és que esdevingui un projecte econòmic autosuficient. 

– En la definició del projecte parleu de com el món de l’hostaleria està especialment precaritzat, i des de l’economia social i solidària s’aposta per evitar aquesta precarització al màxim. Com volem afrontar això d’evitar la precarització? 

– OM: Experiència en tenim. Perquè és veritat que, quan els projectes que hi havia abans, ja sigui amb la cooperativa, amb Alterevents… Quan s’han començat a precaritzar és el moment en què s’han parat. Crec que nosaltres tenim la mirada de què ha passat abans, i podem ajudar aquests projectes, i tenim molt clar que volem tenir la mirada que el projecte es pugui expandir, més enllà de la mirada interna del Local. Potser no ha de tenir només el servei al Local sinó un servei de càtering.

“En el passat, quan els projectes d’hostaleria del Local s’han començat a precaritzar és quan s’han parat”

LM: Nosaltres ara tenim aquesta cosa de fer més xarxa. Tenim més contactes fets i hem fet tot aquest aprenentatge mirant a altres espais. I a més, hem fet una feina d’enxarxament a les festes majors, amb el comerç… tot això està més estable. I després hem fet espais espais assemblearis i de cures, que tenen una mirada més democràtica, que no sigui un, “aquí tens les claus”, sinó anar construint amb la implicació de totes. Alhora, això fa que tot sigui més lent, que hi hagi més desgast, més flexibilitat però alhora més precarietat… Però bé, creiem que és el model pel que hem d’apostar ara, de tornar als orígens, una mica, i treballar així. 

– En què us ajuda el fet de guanyar el Premi Terra Fèrtil, pel que fa a l’acompanyament tècnic?

– LM: A nosaltres ens ha ajudat perquè teníem clar que volíem tirar per l’hostaleria, però no teníem el projecte tan aterrat. Anar a les sessions sempre ajuda a donar forma a l’impacte que volem, la viabilitat, posar números… La part econòmica i de finançament és la que a les entitats més voluntàries més ens costa. I per tant, és on l’Ateneu amb els Terra Fèrtil ens pot ajudar més. I també en la part de comunicació i xarxes. I crear xarxa.

– I pel que fa al premi econòmic?

– LM: Crec que, de moment, ho deixarem allà. I quan estiguin totes les que vulguin tirar el projecte endavant, es veurà quina és la inversió. Crec que no serà per a crear la cooperativa, encara, perquè és una mica arriscat. Però sí que ens pot permetre fer alguna inversió a l’espai, a la cuina. Perquè ara mateix tenim un microones, i paelles, i material, però abans hi havia un forn i altres estris. Cal endreçar, veure alguna compra… tot, en funció del tipus de proposta gastronòmica que vulguin fer. Perquè la cuina tal com està ara és molt per a fer tapes o pintxos, amb una barra, però no farem res més elaborat. 

OM: Des d’abans de 2020, és a dir, fa sis anys, no hi ha barra com a tal. Per tant, proposar a algú que no només s’aventuri a la creació de cooperativa i es posi en hostaleria, a més faci una inversió al local… no volem fer-ho. Per això volem esperar i veure com podem oferir un espai on realment la gent pugui venir ja a guanyar-se la vida.